La col·laboració que hi fa l’actriu Kate Winslet ha permès que descobríssim la sèrie britànica I am. Cada capítol porta el nom d’una dona diferent a través de la qual s’explica una història. El creador i director és Dominic Savage, que treballa amb un mètode de creació col·laborativa. Escull una intèrpret, amb qui construeix un projecte a partir de les seves inquietuds i allò que vol explicar. Winslet i la seva filla a la vida real, Mia Threapleton, obren la tercera temporada amb I am Ruth, on s’explica l’angoixa i el terror d’una mare que veu impotent com la seva filla de disset anys ha patit una transformació en el seu caràcter. Es passa el dia tancada a l’habitació, en silenci, amb els ulls clavats a la pantalla del mòbil. Totes dues actrius fan una interpretació colpidora i sublim, que els surt de les entranyes. És el que busca Savage. Les actrius, més que actuar, es transformen. Esdevenen aquells personatges.
En les primeres imatges veiem la Ruth nedant en un mar fosc i inclement. Té el rostre tens i espantat. És una manera d’anticipar-nos el clima emocional d’una història de desesperació.
Dominic Savage prové del gènere documental i això traspua en la manera de mostrar-nos la història: una càmera a l’espatlla segueix els personatges. Incrementa el realisme i la tensió, perquè hi ha aquest factor d’intrusisme, i a la vegada facilita la proximitat de l’espectador amb els personatges. Savage també roda en espais reals i no en decorats. Les estretors potencien l’hostilitat i la crispació. Les escales de la casa acabaran adquirint un valor gairebé simbòlic. El pis de dalt com l’espai d’inquietud, silenci i calma tensa. El pis de baix és el camp de batalla. La Ruth i la seva filla Freya es comporten com espies l’una de l’altra. No calen paraules. Les dues protagonistes ja coneixen els sorolls. El cruixir del parquet, el so de cada porta, de la dutxa, del llit, de la cuina... i, en funció d’això, interaccionen o s’eviten. Som testimonis d’una situació d’espionatge recíproc carregat de patiment i ansietat. L’espera d’una per saltar sobre de l’altra. El silenci esdevé molt inquietant. Nosaltres veiem part del que fa la Freya. Però la seva mare no. I aquest element d’incomprensió, de no saber, de no entendre, es va fent cada vegada més gros. Meravellós el to falsament despreocupat i amorós de la Ruth per intentar que no esclati el drama. Ella és una bona mare que a vegades s’equivoca i la Freya una bona filla a qui li falten eines per entendre què li està passant. Presenciem una mena de thriller domèstic que l’espectador segueix, sobretot, a través del rostre de la Ruth. Les dues protagonistes se senten perdudes, desconnectades. I am Ruth parla de la importància del vincle mare-filla i del terror que provoca en una mare la possibilitat de perdre’l. I només cal comparar la imatge de Winslet a l’inici i al tancament del capítol per entendre què ha passat.
