'The legend of Zelda: Breath of the wild', una immensitat virtual

No són pocs els episodis de The legend of Zelda que apareixen als rànquings que es proposen de reunir els suposats "millors videojocs de la història", i hi ha certa unanimitat a col·locar Ocarina of time entre les primeres posicions. L'etiqueta obra mestra, tan sovint utilitzada gratuïtament, ha estat associada a alguna de les entregues de la saga. Cal admetre que hi ha motius per gosar qualificar Breath of the wild de manera similar.

Nintendo renova la franquícia i trenca amb alguns convencionalismes establerts, des del plantejament dels combats fins als trencaclosques de les masmorres. El joc ofereix en escreix el que ha fet cèlebre la llicència –un protagonista enigmàtic i una història misteriosa ambientada en un món màgic poblat per éssers fascinants i monstres amenaçadors– però a més s’emmiralla en fórmules de món obert recents que han assajat altres aventures d’acció de desenvolupament no lineal notables.

Síndrome de Stendhal

A diferència d'altres iteracions, en què la separació entre regions era tan marcada que Hyrule semblava més un parc temàtic que no pas una terra fantàstica, ara el jugador té a la seva disposició una immensitat formidable que s’expandeix de manera creïble. Cada racó és explorable i amaga sorpreses, reptes i gran varietat de recursos. Link pot córrer per les valls, suar al desert o aventurar-se per boscos i regions volcàniques, combatre el fred als cims més alts, anar a cavall de diferents bèsties, solcar els cels amb un planador o navegar i nedar per estanys, rius, mars i llacs.

Sorprenentment, des d’un turó, davant la dimensió de la proesa que ha d’encarar i contemplant la immensitat virtual que s’estén als peus del petit heroi, el jugador pot sentir-se com ho fa el Caminant damunt un mar de boira del quadre del pintor romàntic Caspar David Friedrich: colpit i corprès per l’espectacle dels elements desencadenats de la natura, conscient de la seva pròpia insignificança.