‘The Economist’ vota Harris, però amb la pinça al nas

Donar suport explícit a un candidat a la presidència té gràcia si, en el teu registre històric, demostres que no has votat només acríticament en favor de qui se suposa que et sents proper ideològicament. És a dir, si no has estat sectari. The Economist és més un think tank liberal que un mitjà informatiu a l’ús, però se’ls ha de reconèixer un gran respecte per la factualitat i una cintura política i editorial envejable. En el cas de les eleccions americanes, ha donat suport a candidats republicans (Ronald Reagan, Bob Dole, George W. Bush), a demòcrates (Bill Clinton, John Kerry, Barack Obama, Hillary Clinton, Joe Biden) i s’ha abstingut en altres ocasions. Enguany diu que, si pogués votar, ho faria per Kamala Harris. Això sí, amb poc entusiasme: la tracten de mediocre per avall, producte de la maquinària de partit. “És difícil imaginar-se Kamala Harris sent una presidenta estel·lar, tot i que la gent et pot sorprendre. Però no pots imaginar-te-la provocant una catàstrofe”, escriuen enverinadament, amb aquella flegma que et dona ser britànic i portar més de 180 anys publicant.

L’editorial està escrit pensant en el seu lector educadíssim, que pot tenir la temptació de votar Trump perquè fer-ho per una demòcrata li causaria al·lèrgia. I és un text curiós, perquè li reconeixen molts mèrits en matèria econòmica, en el seu primer mandat, ni que siguin atribuïbles a l’equip que l’envoltava i constrenyia. La creença, ara, és que sense aquests contrapesos la seva naturalesa mercurial i tronada pot acabar provocant una desgràcia severa. Ara que els endorsements estan en crisi, des de l’altra banda de l’Atlàntic arriba The Economist i deixa un editorial solemne, dels que claven cadascú al seu lloc. Influirà en els resultats? Probablement, no. Però aquest no hauria de ser el criteri per deixar de dir les coses pel seu nom.