The Crown ha arribat al final amb una clausura una mica ambivalent. Per una banda, un tancament simbòlic i a l’altura d’una producció magistral. Un final emocionant i majestuós que fa que tant la sèrie com els mateixos protagonistes no dipositin gaires esperances en la institució. “La festa s’ha acabat –diu el duc d’Edimburg–. Totes les coses humanes estan subjectes a la decadència i, quan el destí ens crida, fins i tot els monarques han d’obeir”. The Crown es corona a ella mateixa com el retrat d’una esplendor que mai més es repetirà. La història televisada d’una reina one of a kind.
Però, com si fos víctima de la mateixa fatalitat, la sèrie ha experimentat un declivi semblant. De la sisena temporada, la primera part, sobre la mort de Lady Di, va resultar una telenovel·la mal plantejada. La segona part s’ha convertit en un pamflet propagandístic de la monarquia britànica sense gaires matisos.
The Crown va mantenir durant moltes temporades una capacitat incisiva a l’hora de reflectir les esquerdes de la institució més enllà dels fets històrics concrets. Va fer emergir un tarannà emocional que perjudicava la mateixa institució. També va jugar subtilment amb l’espectador per provocar reflexions i dubtes al voltant dels privilegis. The Crown, sobretot en les primeres temporades, va mantenir una mirada republicana o, si més no, d’una certa reticència a la institució. Un dels punts forts de la sèrie ha sigut una distància narrativa on la Corona era disseccionada amb precisió però sense sentimentalismes, amb poca compassió cap als protagonistes. Una fredor que la feia diferent. A diferència de moltes altres produccions sobre vides monàrquiques, Peter Morgan semblava més interessat en delatar els engranatges de la maquinària reial, tant en la seva brutalitat com en les dinàmiques més subtils. Però en els darrers sis capítols, The Crown ha empatitzat amb els protagonistes i després de tant acompanyar-los en la seva trajectòria vital ha acabat patint una mena de síndrome d’Estocolm que ha diluït l’esperit de la sèrie.
La reina Elisabet s’ha convertit en una àvia sàvia, entranyable i dialogant. El seu fill Carles, en un hereu pacient més il·lusionat amb casar-se amb Camil·la que en posar-se la corona. El príncep Guillem de Gal·les, en un digne successor que entén de cop la dimensió del seu càrrec gairebé com una revelació divina, hipnotitzat per un discurs de la seva àvia. No hi ha matisos ni tan sols en el príncep Enric, un rondinaire secundari. La monarquia ha quedat reduïda a un estereotip molt pla, sense conflictes interns més enllà del sentit de la responsabilitat. Instiguen l’espectador a experimentar compassió pels protagonistes, estovats i arquetípics.
En l’última temporada, The Crown, més que qüestionar la Corona, sembla resignar-s’hi i fins i tot trobar-s’hi còmoda.
