Termòmetres, braçalets esportius i altres espietes

Facin el que facin les autoritats de cada país per rastrejar els telèfons dels seus ciutadans, hi ha altres entitats que ho estan fent de manera continuada i detallada sense que ningú posi el crit al cel. Són les empreses digitals, amb Google i Facebook al capdavant, que acumulen metòdicament els moviments de la majoria dels mòbils que tenen instal·lades les seves aplicacions. Tots els aparells amb sistema Android porten incorporat de sèrie el rastreig per part de Google, que també es porta a terme en els iPhones on s’hagi instal·lat alguna aplicació de l’empresa del cercador. Aquesta empresa ha fet explícita la seva acumulació d’informació publicant uns gràfics que mostren com el trànsit de persones en diversos tipus d’espais -parcs, botigues, cases, oficines- ha evolucionat des de l’inici del brot víric.

La informació hi apareix només en termes relatius i anònims, però no hi ha dubte que Google sap en tot moment on som cadascun de nosaltres -excepte els que ens hem pres la molèstia de desactivar l’historial de localitzacions-. Podeu comprovar-ho obrint la fitxa de qualsevol establiment a Google Maps: allà trobareu un gràfic que mostra quines són les hores de més concurrència de clientela; una funció que, per altra banda, resulta molt pràctica aquests dies per saber quan trobarem menys gent fent cua a la porta del supermercat.

Ara bé, Google no és l’única empresa digital que sap on són els usuaris de mòbil. Altres firmes més especialitzades també capturen dades de localització, generalment amb les línies de codi que els creadors d’aplicacions mòbils inclouen en els seus productes per disposar d’estadístiques d’ús. Una d’elles és Cuebiq, que rastreja més de 15 milions de telèfons només als EUA. Analitzant les seves dades agregades, el diari The New York Times ha detectat que el confinament pel covid-19 és cosa de rics: a les 25 regions metropolitanes més poblades, els residents dels barris més acomodats es van confinar una mitjana de tres dies abans que els de barris més pobres; aquests últims també han estat els primers en trencar el confinament, sens dubte perquè no es podien permetre passar tants dies a casa sense treballar.

Altres delators

Per si no n’hi hagués prou amb els telèfons mòbils, resulta que aquests aparells no són els únics que donen pistes sobre la propagació de la pandèmia. També ho fan altres dispositius, ni que sigui de manera indirecta. Per exemple, els braçalets registradors d’activitat i els rellotges intel·ligents de la popular marca Fitbit -ara propietat de Google- compten les passes que fem cada dia els seus usuaris.

Comparant les d’aquests dies amb les mateixes setmanes de l’any passat, la firma ha conclòs que els seus clients espanyols són els europeus que han assumit més el sedentarisme del confinament, caminant un 38% menys que fa un any; darrere seu hi ha els italians i els portuguesos, amb un caiguda interanual del 25%. A la Xina i a Corea el fenomen es va donar fa entre cinc i set setmanes, i ara, quan es van aixecant les restriccions de moviment, la mitjana diària de passes es va recuperant.

Un altre possible xivato de la propagació del covid-19 són els termòmetres corporals connectats: les marques que, com Kinsa Health, guarden als seus núvols les medicions dels seus usuaris tenen la capacitat d’elaborar uns mapes de calor -mai més ben dit- on es veu clarament a quins llocs hi ha més gent amb una temperatura més alta.

I parlant d’això, a la Xina ja hi ha serveis de lliurament de menjar a domicili que tranquil·litzen els clients indicant a l’aplicació mòbil la temperatura corporal del motorista que els porta la comanda. Potser el futur era això.