Una teràpia molt vuitantera

Un fotograma de 'Brats: las jóvenes estrellas de los 80'.
Periodista i crítica de televisió
2 min
Regala aquest article

Si rondeu la cinquantena i vau viure amb certa intensitat la cultura pop de la vostra adolescència, passareu una bona estona amb Brats (Brats: las jóvenes estrelles de los 80) a Movistar+. El documental parla de la generació d’actors més joves d’aquella època, que van irrompre amb gran impacte en la indústria cinematogràfica dels vuitanta. Emilio Estévez, Rob Lowe, Demi Moore, Molly Ringwald, Ally Sheedy, Tom Cruise, Judd Nelson... van ser els protagonistes d’un cinema molt comercial que en aquell moment posava el focus en les històries per a gent jove, els coming of age. Una onada que va ser rebuda amb menyspreu per determinades elits culturals. Eren tants que hi va haver una certa necessitat d’encasellar-los i, a més, suposaven un relleu generacional a Hollywood que generava reticències. David Blum, un reporter de la revista New York, els va batejar en un article com els Brat Pack, en un joc de paraules que al·ludia al mític Rat Pack de Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr. i companyia però amb connotacions totalment oposades. Brat significa malcriat en anglès i se’ls va etiquetar com una generació de joves superficials i insolents, amb poc talent i sobrepassats per la fama. El terme va fer fortuna, i Brat Pack es va convertir en un estigma per a la majoria d’actors i actrius d’aquesta generació, fins al punt que molts consideren que allò va canviar la seva sort en la indústria. Va esdevenir una llosa de la qual no es van saber deslliurar. De fet, alguns d’aquests actors declinen la seva participació en el documental perquè, quaranta anys després, encara malden per mantenir-se allunyats d’aquesta càrrega.

La gràcia d’aquest documental és que és iniciativa d’un d’aquests actors: Andrew McCarthy (Class, St. Elmo’s Fire, Pretty in pink...). Per a ell, l’etiqueta de Brat Pack va esdevenir traumàtica i ara necessita revisar el terme amb els seus companys de generació i amb crítics culturals. De totes les converses, la millor és el diàleg que manté amb l’actriu Demi Moore. Es converteix en una sessió terapèutica. Una conversa reveladora que sembla ajudar McCarthy a entendre la llavor emocional del seu patiment: “Et vas sentir perseguit per l’etiqueta de mocós, i ara t’adones que tu mateix vas permetre que t’afectés i això va crear una limitació en la teva manera d’expressar-te”.

El recorregut de McCarthy serveix per fer una anàlisi de la cultura popular molt interessant i demostra com el pas del temps permet observar amb distància determinats fenòmens i relativitzar-los. El que era un estigma esdevé una virtut, el que feia mal és una benedicció, i els moments complicats esdevenen bons records. No tot té a veure amb les circumstàncies externes sinó també amb la manera de percebre-les i assimilar-les individualment.

Com un coming of age dels vuitanta, Brats demostra que mai es deixa de créixer i que passada la cinquantena encara pots aprendre del passat per millorar el teu present. I, d’altra banda, el documental és una retrobada entranyable amb l’star system de joventut.

stats