La teranyina de Florentino Pérez ja cobreix tot el duopoli televisiu

BarcelonaTan sols un mes després de la mort de Franco, el 20 de desembre de 1975, apareixia a Madrid La Guía del Ocio. Un dels dos fundadors era Florentino Pérez, que va estar a punt de perdre el pis pels deutes que va generar la publicació en els seus primers temps. Qui acabaria sent un dels grans constructors d’Espanya ja evidenciava aleshores una flaca per combinar la seva faceta d’empresari amb la de polític –amb diversos càrrecs sota el paraigua de la UCD entre el 1976 i el 1983– i la de periodista a l’ombra: eren seves algunes de les cròniques esportives i de televisió que poblaven la publicació, sempre sota pseudònim.

Aquella etapa primerenca inclou un episodi que evidencia el tarannà de Pérez en tant que editor. El crític de cinema Carlos Boyero explicava, en entrevista a Resaca Cultural, com el van fer fora i readmetre a La Guía del Ocio: “Florentino era un dels amos. Vaig acabar malament amb l’empresa. Vaig tenir-hi mogudes molt sòrdides, em van acusar en un judici d’alcohòlic i drogoaddicte... Al final vaig guanyar, però em van dir que mai tornés a posar malament una pel·lícula de les multinacionals. En aquella època, les multinacionals posaven un munt de pasta a la revista. Jo els vaig dir, més o menys, que em toquessin els genitals”.

Gairebé mig segle després, l’empresari i president del Reial Madrid ha aconseguit teixir una teranyina d’influències mediàtiques bastant més ambiciosa que la de tenir una publicació local per decidir quina pel·lícula anem a veure. El recent relleu de Paolo Vasile a Mediaset li ha permès tenir entrada directa a la meitat que li faltava del duopoli televisiu –que controla el 55% de l’audiència i el 85% de la publicitat– un cop ja consolidada la seva xarxa de personatges afins dins d’Atresmedia, l’altra meitat. La connexió és Borja Prado, flamant president de la divisió espanyola del conglomerat televisiu propietat de Silvio Berlusconi.

Expresident d’Endesa entre els anys 2010 i 2019, aquest executiu és fill de Manuel Prado y Colón de Carvajal, administrador privat del rei emèrit Joan Carles i polèmic aconseguidor de contractes petroliers amb sucoses comissions que diversos mitjans han vinculat al monarca. Prado júnior manté una amistat profunda amb Florentino Pérez, com es va fer palès fa un parell d’anys, quan el va ungir per convertir-lo en director general de la Superlliga, la competició que el president blanc intenta impulsar, fora de la UEFA, des de fa dos anys.

L’excepció Pérez

El lligam Prado-Pérez consagra definitivament els canals de pressió de l’empresari en el si de Mediaset. Però la seva influència editorial fa temps que es deixa sentir. Per exemple, l’endemà mateix que el president blanc anunciés el projecte de la Superlliga, els clubs anglesos van retirar-se del projecte. I, immediatament, Ana Rosa Quintana els va acusar de ser “uns cagats” i es va posicionar a favor d’aquesta controvertida competició, actualment encallada a Estrasburg. A l’entorn de tota la polèmica, El Confidencial informava, aquell 2021, de les guerres internes entre les diferents productores que servien programes a Telecinco i citava una frase d’un exguionista de la casa que preferia mantenir-se en l’anonimat: “A Mediaset et pots enriure de tot el món, menys d’Ana Rosa Quintana, Florentino Pérez i l’Església”.

El que aleshores era una norma no escrita confessada sota veu per un treballador descontent, dos anys després –i ja sota la batuta de Borja Prado– ha passat a formar part, negre sobre blanc, del codi ètic que ha impulsat la nova direcció del canal. En concret, es prohibeixen les crítiques entre els diferents programes de Telecinco, la qual cosa s’interpreta com un veto directe a Jorge Javier Vázquez, que, des del seu plató de Sálvame, solia llançar invectives contra la línia editorial d’El programa de Ana Rosa, de tall molt més conservador i hostil tant al PSOE com a Podem.

En aquest sentit, un dels punts del codi ètic sembla fet a mida per impedir el contrapès que exercia Vázquez en la línia editorial de Mediaset: “Els programes d’entreteniment són això mateix, d’entreteniment i, per tant, els seus presentadors i col·laboradors han d’abstenir-se d’emetre opinions, preferències o comentaris polítics en el si del programa”, dicta el reglament. L’espai d’Ana Rosa Quintana és un magazín, però queda exempt de la norma sobre comentaris ideològics, segons s’especifica en el mateix article: “L’única excepció seran aquells programes que tinguin una secció específica d’actualitat política”.

En el desembarcament de la nova direcció de Mediaset Espanya hi ha un altre fil que arriba a Pérez. Es tracta de Sandra Fernández, nova directora de comunicació del grup mediàtic. Periodista amb trajectòria al darrere de les càmeres en programes com De buena mañana, Salsa rosa o Visto y oído, en els últims tres anys ha estat directora de comunicació del govern de la Comunitat de Madrid que presideix Isabel Díaz Ayuso. Però el lligam rellevant, en aquest cas, és el que la situa durant un temps com a cap de l’estratègica secció de nacional d’OK Diario, el mitjà que dirigeix Eduardo Inda, acusat múltiples vegades de manipulació i que, en un estudi publicat el 2017 per la Universitat de València, apareixia com el mitjà de comunicació més mal valorat de tot Espanya.

Converses indiscretes

Inda ha estat tradicionalment un dels peons mediàtics de Florentino Pérez. Com a mínim, li deu un favor important: va ser el president madridista qui va facilitar que se’l nomenés director del diari Marca. Així es desprèn d’uns àudios publicats per El Confidencial en què es pot sentir el constructor parlant del periodista, acusant-lo d’estar “boig” i haver-se “inflat” de manera que ja només li importava figurar a les fotografies. “Escolta, que està de director per Antonio [García Ferreras] i per mi, que vam pressionar Pedrojota”, revela en un dels fragments de les converses, enregistrades subreptíciament entre el 2006 i el 2008. Pérez va assenyalar el periodista José Antonio Abellán com a autor de les gravacions i deixava caure que “portava molts anys intentant vendre-les sense èxit”.

Contactat per aquest diari, Abellán recorda que l’assumpte es va jutjar i va quedar aclarit que ell no va comercialitzar aquests àudios i ni tan sols va intentar-ho. “De fet, els àudios estaven ja disponibles des del 2015, en un llibre meu del qual vaig fer una edició especial amb un CD on hi havia tots els àudios. Però, esclar, cap mitjà va parlar d’aquell llibre. En tot cas, l’home poderós als mèdia no és ell, sinó Antonio García Ferreras, que ho controla tot, no només La Sexta: diaris, televisions, ràdios...”

El nom de Ferreras, efectivament, apareix sistemàticament a totes les converses sobre la teranyina d’influències mediàtiques del president madridista. L’actual director de La Sexta va ser anteriorment responsable de comunicació del club blanc entre el 2004 i el 2006, amb Pérez de president. No és l’únic que ha fet carrera dins d’Atresmedia: César González Antón, director d’informatius, havia treballat a l’àrea multimèdia del Reial Madrid. I Antonio Esteva, Susana Guasch i José Luis Sánchez també van exercir a Reial Madrid TV abans d’ocupar llocs en primera línia a la televisió de Planeta.

El desplegament de florentinistes a la televisió de Ferreras comença per Eduardo Inda, tertulià habitual del programa que presenta als migdies, Al rojo vivo, que també visita La Sexta noche i, al mateix grup, El chiringuito de Josep Pedrerol. En aquest programa de tertúlia esportiva, l’absència de col·laboradors crítics amb la gestió de Pérez al capdavant del club merengue és norma habitual.

Poder també a La 1

Una altra de les persones crítiques amb les relacions espúries de Pérez amb la premsa és José María García. “A mi en realitat no m’ha fet res, però sí que ho ha fet a la meva professió”, explicava el veterà locutor a l’ARA. “Fa més de quaranta anys que em dedico això, de manera que he vist uns quants presidents del Reial Madrid. I tinc clar que ell és la persona que més mal li ha fet al periodisme. Perquè a ell, de fet, no li agraden els periodistes: només es relaciona amb els que escriuen el que li agrada”.

García va protagonitzar un episodi rellevant quan va ser entrevistat per Jesús Quintero al programa que tenia a La 1, l’any 2007. Un dels temes que va abordar va ser la presumpta corrupció de Florentino Pérez, José María Aznar i Miguel Blesa en el fitxatge de Figo pel Reial Madrid a través d’una empresa semifictícia. I, en un altre fragment, García assegurava que l’única vegada que l’havien intentat comprar va ser quan el cap de premsa de Florentino Pérez, Miguel García Durán, li va preguntar –davant de Pérez i Zaplana– quant costaria que mirés cap a una altra banda en el cas del pelotazo de la Ciutat Esportiva del Reial Madrid. García-Duran, per cert, va acabar sent el cap de la branca mediàtica de Telefónica, en els temps en què controlava Antena 3 i Onda Cero.

L’explosiva entrevista va ser censurada per la direcció de TVE, que aleshores ocupava Luis Fernández. En el llibre Florentino Pérez: el poder del palco, de Fonsi Loaiza, s’explica que, paradoxalment, aquell dia en què va saltar l’espai de Quintero es va colar a la graella el programa Club de fútbol, presentat per qui acabaria esdevenint un dels cavallers més il·lustres de la cort mediàtica de Pérez: Josep Pedrerol. García, però, creu que l’ordre en aquell cas no va venir directament de l’empresari. “Ell no tenia el poder per fer saltar l’entrevista. Va ser Aznar qui va donar la instrucció”.

En tot cas, Fernández sí que va prendre una decisió que, inequívocament, seguia els designis del president madridista: l’eliminació del programa El rondo, presentat per Alfons Arús. El periodista català ja havia suggerit en alguna ocasió que, rere la supressió de la seva tertúlia esportiva, hi havia la mà a l’ombra de Florentino Pérez. L’aparició dels àudios ho va confirmar. “El rondo no existirà més. S’està mirant quants anys té de contracte per canviar-ho tot. Si és per mesos, se’l pentinarà de seguida. Si és per temporades, caldrà esperar a l’estiu”, se sent. I el president blanc esmenta el nom de Luis Fernández com a palanca a accionar. “És un talibà madridista. Ja li va treure el contracte a Roberto Gómez, per posar un exemple. [...] No et preocupis. El rondo no existirà més, mai més. [...] Han posat un director que és un dels nostres. Vaja, que és Luis Fernández. [...] El rondo no existirà més. Serà un programa madridista de Ferreras”.

Poques setmanes després, un nou espai apareixia a la graella de l’ens públic: Club de fútbol. El presentava Josep Pedrerol i la poca audiència que va tenir va provocar-ne la cancel·lació uns quants mesos després. El rondo, en canvi, s’havia pogut mantenir set temporades.

Mitjans al servei

La voluntat de Florentino Pérez d’alterar el mercat de missatges periodístics a favor seu va quedar també al descobert amb el cas del mitjà digital Diariobernabeu.com. Aquesta web la va crear Alejandro de Pedro, que acabaria fent-se cèlebre com a un dels principals imputats de la Púnica. Precisament gràcies a la investigació sobre aquesta trama corrupta va emergir el missatge que li va enviar al seu mediador amb Pérez: “Notícia bomba! Acabo de tancar amb Florentino un supercontracte. Oé, oeoeoé! Ara soc del Madrid, hahahah! Com canvio de camisa”.

L’eufòria estava justificada: el contracte estava valorat en 300.000 euros i es firmava sota l’eufemístic concepte de millorar la reputació a les xarxes del club blanc. En la pràctica, consistia en tenir aquesta web en què Pérez transmetia personalment instruccions editorials. La crítica d’àrbitres, dels rivals dins de l’entitat madridista o les pressions al mateix entrenador perquè col·loqués un jugador o un altre formaven part habitual d’aquest mitjà, que no revelava la seva vinculació amb el club.

“Florentino Pérez és un obsessionat del poder. Ha aconseguit que els seus àudios passin desapercebuts i una jutge li ha donat la raó prohibint la seva difusió a Espanya. S’està limitant la llibertat d’expressió i Florentino juga aquesta carta. Fins i tot truca per peus de foto que no li agraden”, conclou Fonsi Loaiza, després d’haver analitzat la seva figura a fons per al seu llibre. “Fins i tot paga per publireportatges en diaris d’esquerres com El Plural o ElDiario.es de la seva empresa Clece, de residències per a gent gran, on van morir treballadors i gent gran desatesa en els pitjors moments de la pandèmia”.