Les tensions entre el govern i el president de Prisa pugen de to pel control del grup

BarcelonaLa batalla per sotmetre el principal grup mediàtic espanyol no ha fet més que començar i des de la Moncloa es comencen a estirar fils per guanyar-se una posició de domini. El setmanari francès Le Point revelava aquest cap de setmana que el 12 de febrer, en el marc d’una cimera sobre intel·ligència artificial a París, el ministre espanyol de Transformació Digital, Óscar López Águeda i el nou president de Telefónica, Marc Murtra, es van reunir amb Arnaud de Puyfontaine, president del consell d'administració de Vivendi, el grup mediàtic controlat per la família Bolloré, i un dels accionistes rellevants de Prisa. L’objectiu: aconseguir que se sumin a la majoria alternativa que està ajudant a forjar l’executiu de Pedro Sánchez dins del conglomerat espanyol, amb l’ànim de forçar el relleu del seu actual president i màxim executiu, Joseph Oughourlian.

Segons cita el mitjà francès, el missatge de la delegació espanyola a Vivendi va ser inapel·lable: “Veneu la vostra participació a Prisa a accionistes amics que us indicarem. En cas contrari, podeu dir ciao al pressupost publicitari de Telefónica que gestiona la vostra filial d’Havas”. Le Point subratlla que “la pressió de Madrid diu molt dels mètodes utilitzats pel govern socialista per estendre la seva influència sobre els mitjans espanyols i excloure les persones que considera hostils”. Dissabte a la nit, al programa laSexta Xplica, el ministre assenyalat va qualificar de “mentida” la notícia del mitjà francès. Sí que va admetre l’existència de la reunió, però segons la seva versió va ser una trobada de dos minuts, no es va parlar del grup Prisa i, de fet, hi havia presents altres directius de mitjans de comunicació. “Aquest govern no es fica en la política interna d’un grup privat. No ho ha fet mai”, va voler resoldre López.

En tot cas, aquest dilluns el PP ha demanat la compareixença de Murtra al Congrés perquè expliqui el contingut de la reunió. Telefònica no té un interès directe en la gestió de Prisa, ja que va vendre el 7% dels seus títols a Global Alconaba l’any 2022 i la resta de la seva participació en els mesos posteriors.

Un altre element a tenir en compte és que, a finals de 2021, Vivendi va demanar permís al govern espanyol per créixer més enllà d’un 10% dins de Prisa, fins al 29,9%. Havia de sol·licitar-ho formalment perquè amb el primer estat d’alarma de la covid, l’any 2020, es va aprovar un decret que regulava aquestes participacions estrangeres amb l’objectiu d’evitar operacions hostils dels fons d’inversió dins les societats cotitzades espanyoles. El fet que l'ultradretà Éric Zemmour cresqués mediàticament en una de les televisions de Bolloré feia veure amb suspicàcia el moviment i, des de l’executiu Sánchez, es va demorar l’aprovació a còpia d’anar sol·licitant informació addicional fins que el grup va abandonar per desistiment.

Amb tot, l'empresari és considerat un home de negocis pur, que respon millor a les propostes empresarials amb números a la mà que a les amenaces polítiques. I hi ha una gran complementarietat entre Movistar+, del grup Telefónica, i el Canal+ francès: els primers dominen Espanya i Llatinoamèrica mentre que els segons són líders a França i l'Àfrica. Les sinergies són temptadores i, al capdavall, Vivendi té ja un 1% de Telefónica.

Qui són “els accionistes amics”?

Els “accionistes amics” de què parla l’article de Le Point són, bàsicament, tres: el hòlding Global Alconaba (presidit per l’empresari Andrés Varela Entrecanales), Adolfo Utor (president de la naviliera Balearia) i Diego Prieto (empresari). Tots tres sumen el 17% de Prisa i si Vivendi els fes costat afegirien un 11,9% addicional que els situaria amb un 28,9% suficient per desafiar el 29% d’Oughourlian.

Es considera, a més, que un altre trio de propietaris importants es podrien sumar al motí, com ara el Banco Santander (4,2%), la família Polanco (7%) i l’empresari mexicà Carlos Slim (7%, tot i que el suport d’aquest últim no està tancat). Entre tots, i comptant Vivendi, arriben al 47,1% i la fita del 51% es veu possible a partir d’embarcar altres petits accionistes. La data clau és el juny, quan s’ha de celebrar la nova junta d’accionistes del grup.

Una altra carta que té Oughourlian a la mà és l’econòmica. Sota el seu mandat, Prisa ha aconseguit anar eixugant l’ingent deute que arrossegava des de la crisi de 2008, que va arribar a superar els 5.000 milions d’euros. El grup ha millorat les seves finances i té pendent un acord de refinançament amb inversors americans, que aproven la seva gestió.

Una televisió nascuda morta

El present capítol d’aquesta guerra interna engega a finals de febrer. Oughourlian dona un cop de puny sobre la taula per refermar el seu control dins del conglomerat propietari d’El País, Cinco Días, As, l’editorial Santillana o la Cadena Ser, entre molts d’altres. El detonant és el projecte de muntar una televisió en obert impulsat per executius de la casa propers al PSOE, però que aquest financer francès d’origen armeni i principal accionista del grup no veu clar, números en mà. Quan tomba la idea, entén que s’obrirà un cisma dins del grup i aparta dos dels directius amb més línia amb Moncloa, Carlos Núñez i José Miguel Contreras (considerat aquest últim artífex de l'operació de contraatac).

Però el president de Prisa no s’atura aquí. Posa en marxa una revisió del consell d’administració del grup per passar de 15 a 11 consellers, la qual cosa li ha de permetre un major control intern. I, diumenge, s’anuncia que ell mateix passa a ser president d’El País. L’endemà d’aquesta maniobra, el diari publica una tribuna seva que, tot i els desmentiments del ministre López, apunta de nou a la participació de Telefónica en l’operació per desbancar-lo: “Seria inacceptable que, quan estem recordant que fa ja 50 anys va morir el dictador Francisco Franco, algú caigués en la temptació de mirar d’apropiar-se d’un mitjà de comunicació independent des del poder, bé sigui directament, bé sigui utilitzant alguna empresa estatal com a instrument”, escriu. La comparació amb Franco i l’acusació d’ingerència suposa un augment de la temperatura amb les relacions amb el PSOE i difícilment seran l’últim episodi d’aquest enfrontament.