Lluís Jutglar, 'Peyu': "La tensió Osona-Barcelona gairebé em motiva més que la tensió Catalunya-Espanya"

BarcelonaLluís Jutglar, Peyu (Les Masies de Voltregà, 1986), és actor, humorista i cul de mal seient. No ha passat mai una tarda estirat al sofà. Treballar és el que ha vist fer tota la vida als seus pares, que eren els propietaris de Cal Peyu, un restaurant mític al costat de l’antiga N-152, entre Vic i Ripoll. I és el que ell ha fet, des que era un adolescent, a la ràdio, a la televisió o al teatre. Té un currículum impropi d’algú de només 38 anys, al qual s’afegeix aquesta setmana l’estrena a la plataforma 3Cat de la segona temporada de Natura sàvia, al costat de Quimi Portet i Albert Pla.

Què és el millor que t’ha passat aquest últim any?

— Moltes coses. Ens ha arribat una nena adoptada.

El concepte arribar...?

— Oh, perquè va arribar. Bé, no, la vam anar a buscar, perquè té dos anys i no condueix, diguéssim. Hi ha tot un procés d’adaptació amb la família d’acollida provisional amb què estava. Durant una setmana vas tu a casa seva per anar-la coneixent, després venen ells uns dies a casa perquè ella conegui l’entorn sense perdre el contacte amb la família d’acollida provisional i, al final, hi ha un dia que aquella gent marxen i ella es queda.

D’on és ella?

— És nascuda a Catalunya, d’origen senegalès. 

Teniu una altra filla, nascuda el juliol de 2018 i que t’he sentit a dir que és fruit de l’excitació de l’1 d’octubre de 2017.

— Si vas nou mesos enrere, vas a parar a l’octubre del 2017. No sé de què és fruit exactament, però sí que hi havia com una il·lusió d’engendrar un català o una catalana que nasqués en una Catalunya independent. I aquí estem. Va ser tant, el desengany, que vam dir: “Si n’hem de tenir un altre, l’adoptarem, ha ha ha”.

Conyes a part, per què vau voler que la segona filla fos adoptada?

— Era una idea que teníem fa molt temps amb la meva xicota. Un cop coberta la cosa de tenir un fill biològic, a veure si s’assembla una mica a tu, i tot això més egoista, ens feia il·lusió adoptar, tant pel que li podem aportar nosaltres a ella, com ella a nosaltres.

I, de moment, què t’ha aportat?

— Home, molta canya, és un tornado gros. És molt divertida, molt social. Veus la capacitat d’adaptació que té la canalla. Va arribar a casa, s’ha adaptat des del primer dia, aquí estic bé, callo, no faig preguntes i conservem això.

Per tant, la teva família sou tu i la teva xicota, dues filles i en l’últim recompte animal, quants te’n surten?

— Devem estar al voltant de 100 cabres, quatre gossos, un gat i ja està, perquè els cavalls ens els vam treure. Era excessiu. De fet, els primers dies, quan a la nena li costava dormir, ens miràvem amb la meva xicota i dèiem: “Sí? Era necessari complicar-nos una mica més la vida, amb tot el que tenim?”. Però sí, ha valgut la pena.

És que jo no et sé imaginar en un sofà. Quina és l’última vegada que t’has passat tota una tarda estirat al sofà?

— Una tarda al sofà, mai. Tota la tarda, sencera? No, no. M’avorreixo molt fort al sofà. Sec just en algun moment a la nit, quan torno d’actuar a la una de la matinada. A casa som tots iguals. El meu pare, amb dotze anys, el van cardar a la cuina del restaurant de casa i, des de llavors, ja no va pas poder parar mai. Anava a treballar a les vuit del matí, acabava els dinars a quarts de cinc i no hi havia de tornar fins a les set de la tarda. Doncs aquella estona, en comptes d’estar al sofà, es va fer president del Club de Futbol La Gleva.

El sentit últim de treballar és fer diners?

— No, sinó no hauríem muntat una granja de cabres amb la meva xicota. És una conseqüència, els fas i, evidentment, acabes treballant per guanyar diners, si només fos per amor a l’art, no ho faries. Però jo he fet moltes coses que em venien de gust perdent-hi molts diners. 

En què has perdut diners?

— Mira, amb l’últim festival (P)Ausa d’aquest estiu. Però vam generar feina i vam aportar cultura allà al mig del bosc.

Últimament, què tens entre mans? Fem llista.

— Ha sortit el llibre d'El Búnquer confidencial, que per als fans d’El Búnquer és com una peça de museu. Estem fent El búnquer a Catalunya Ràdio, l’última temporada, continuem la gira de teatres d’El Búnquer Confidencial, el 14 de novembre s’estrena la segona temporada de Natura sàvia al 3Cat, i estem fent L’il·lusionista al teatre de Calldetenes, amb la campanya “Fora de Barcelona”, també intentant descentralitzar la cultura.

Tu t’has mogut tots aquests anys en dues tensions: Osona-Barcelona i Catalunya-Espanya. Últimament quina d’aquestes dues tensions et motiva més?

— És una bona pregunta. Osona-Barcelona gairebé em motiva més que Catalunya-Espanya. Anar a l’arrel de les coses, tornar a mirar pel comerç local, les sinergies entre veïns. En la desgràcia que ha passat a València, ha quedat claríssim: l’ajuda ve de la gent del poble, de la gent dels voltants i ja està. Al final, és la mateixa tensió: és el petit contra el gros, David contra Goliat. M’agrada anar amb el petit, perquè és més autèntic, més original. Tot i que a vegades quan em pregunten: “Si no fossis català, què t’agradaria ser?” Hòstia, espanyol. Experimentar això d’anar pel món fent-te el xulo, que t’atenguin en castellà sense cap problema, ha de ser maco, també. Però jo trobo més autèntic ser català, ser d’un poble petit. Mira, la setmana passada volia fer un cafè a Barcelona. Devien ser dos quarts de set de la tarda, jo tenia una actuació privada a les vuit del vespre. Anem amb els tècnics, ens asseiem en una terrassa d’un xamfrà d’aquests de Barcelona i ens diuen que, a partir de les sis de la tarda no serveixen cafès a fora. Anem a una segona terrassa: “Hola, per fer un cafè?”. “¿Tienen reserva?”. “Home, no, no ho havíem planificat amb tanta antelació, ha sigut una cosa més espontània, ja em sap greu”. Anem a un tercer bar: “Que podem fer un cafè?”, “I tant!”. “No, i tant no, perquè vinc de dos que no m'han deixat”. Això em sap greu a mi. Fa poc vaig estar a Madrid...

A Madrid? Et volia preguntar quina era l’última vegada que hi havies anat, amb l’esperança que em diguessis que potser feia vint anys...

— És que feia molt, no hi havia estat des de la final de la Copa del Rei de l’Espanyol amb el Saragossa, l’any 2006. Ara hi vaig tornar a anar amb un meu amic per veure una exposició sobre el Titanic i sí que em vaig adonar que, a diferència de Barcelona, quan entres en un bar o en una botiga, la predisposició a atendre’t bé és màxima. Això em va fer una mica d’enveja, sentir-me més ben atès a Madrid que a Barcelona.

Has tret el tema del que ha passat a València. Comenta’m l’última imatge impactant d’aquest diumenge, quan tiraven fang als reis.

— Jo si soc un tio d’allà, que se m’ha mort un familiar, veig la puta pèssima gestió que s’ha fet de tot plegat, i veig aquell idiota passejant-se allà al mig, completament desconnectat de la realitat, del que és el patiment de la gent..., pfff. A mi m’estranya que a ningú se li pari el cap, li cardi un roc al cap i li foti mal de veritat.

Però si el rei no hi hagués anat i s’hagués quedat a Madrid, li dirien que no és capaç ni d’anar allà a expressar el suport i el condol a les famílies.

— Aquest tio el que ha de fer, si vol ajudar, és donar els cèntims que té. Fas una compareixença des de Madrid i dius que del pressupost que tenim, donarem 100 milions d’euros a reconstruir tot aquest barri. Com vol ajudar? Agafant una pala, que no l’ha agafat mai a la seva vida? Què ha de fer? Dona cèntims, que és l’única cosa que tens. Però anar-se a passejar per allà? No sé com a la gent no se li para més el cap. Entenc que és perquè portem molts anys de repressió i saps que cremant una bandera o cantant no sé què et poden cardar a la presó, llavors la gent està acollonida i no ho fa, però si tu ho has perdut tot, se te n’ha anat la casa a la merda, has perdut un fill per culpa entre altres coses de la puta mala gestió que s’ha fet d’això, és molt estrany que a ningú se li pari el cap en aquell moment de nervis i li cardi un cop de puny a la cara, en aquest tio. Jo, si hagués estat allà, segurament ho hauria fet, si m’hagués passat això, en aquest context.

Què reclamaves a l’última manifestació que has anat?

— La Revolta Pagesa. Segueix tot igual o pitjor. Hem deixat el sector primari a mans de les grans indústries, que són les úniques que sobreviuen. Un altre cop és això de David contra Goliat. El que és maco i enriquidor d’un país és que estigui format per un mosaic de petites explotacions familiars que beneficien el medi, però tot això és impossible i inviable econòmicament. La PAC, que és la política agrària comuna, són uns cèntims que venen de la Unió Europea, amb una filosofia meravellosa: vostè em demana que per cultivar aquestes patates aquí no puc contaminar, no puc fer això, no puc fer allò. Molt bé, a mi fer aquestes patates em costa 20. I llavors comprem patates d’altres països, que no tenen tantes restriccions, i les poden vendre aquí a 10. Ve la Unió Europea i diu: jo n’hi subvenciono 10 per lluitar en igualtat de condicions. Meravellós. Doncs, Telefónica cobra de la PAC, Juan Roig del Mercadona, també. A Catalunya qui cobra més de la PAC són Codorniu i Freixenet. L’Incasòl també cobra de la PAC. Hi ha molts diners, però hi ha algú a qui li interessa repartir-los de manera estranya. 

Anem a l’apartat de salut. Quina és l’última vegada que t’han donat per mort?

— Ah, sí, tens informació. Abans de néixer, se’m va donar per mort. Un metge –la meva mare guarda l’ecografia– li va dir en un mes ja molt avançat de la gestació, que jo estava mort. Ja li van donar hora per fer un raspat. Per sort, la meva mare no li va fer cas. “Jo diria que me’l noto”, es veu que deia. Jo hauria desaparegut per l’aigüera d’un vàter. La meva mare té el nom del metge, un dia l’hi puc demanar i fer un documental: anem a la recerca del senyor que em va voler matar.

Quina és l’última vegada que t’has refredat?

— Em refredo molt poc. Fa molts anys que mantinc la teoria que posem la calefacció massa alta a les cases. Les llars d’infants són horroroses.

O sigui, tu creus que els nens i les nenes es refreden per les altes temperatures de les llars d’infants.

— Jo crec que és un sistema de defensa del cos, que diu: tanta calor no la suporto, em refredaré a veure si em puc quedar a casa meva. Jo, a casa, tinc una llar de foc i calefacció de gasoil, però sempre ho tenim a dinou graus, màxim vint. La meva xicota està congelada, també és veritat, però ho anem trampejant. I llavors no tinc anorac. Vaig sense anorac. Pel carrer, un jersei i una samarreta de màniga curta a sota.

L’última persona que t’ha dit Lluís.

— Tinc dos amics que m’ho diuen sempre, des que anàvem a col·legi junts. I ja està. Els pares em diuen nen. La meva xicota em diu Peyu o nòvio. Lluís, només aquests amics que et deia i els notaris.

L’última vegada que has anat al notari, per què era?

— Va ser la compra d’un pis per als meus pares, sí. Va ser una notària, que era de l’Est, amb un català impecable. La millor notària que he tractat mai, perquè fins ara me n’havia tocat algun que déu-n’hi-do. Els costava llegir, que penso que de les poques característiques que has de tenir com a notari és saber llegir. És un lloc molt curiós. Una abraçada als notaris.

Quina és l’última cançó a què estàs enganxat?

— Ara, com que estudio italià, escolto molt Marco Mengoni, que va guanyar el Festival de Sanremo.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Visca Catalunya!