La televisió pública italiana assassina la pizza
Divendres, a la Rai 3, un dels canals de la televisió pública italiana, emetien Far West, el programa de crònica negra i investigació criminal. Des del plató, el seu presentador, Salvo Sottile, repassava tots els temes que tractarien aquella nit. Explicarien la mort d’un home a queixalades per un rottweiler, recordarien el crim d’una infermera de dia i prostituta de nit i parlarien de l’assassinat del jutge Paolo Borsellino, perquè trenta-dos anys després de la seva mort tenien noves revelacions al voltant de l’atemptat que va patir per part de la Cosa Nostra.
Amb el títol, Far West, pronunciat a la italiana, amb una vocal neutra final que li dona un aire molt genuí, ja s’intueixen els efluvis una mica sensacionalistes que embolcallen la narrativa, apel·lant a la violència de l’oest nord-americà.
Però quan ja havien abordat els casos anunciats en la introducció, van aprofundir en un cas insòlit: els perills de la pizza.
Salvo Sottile va fer una oda a aquesta menja típicament italiana i a la seva presència en els hàbits de consum dels ciutadans. Però va advertir d’una substància que convertia la pizza en un risc per a la salut pública. Far West va posar el focus en l’acrilamida, la substància química que es forma de manera natural en productes rics en midó durant els processos a alta temperatura, ja sigui a través de fregits, fornejats, torrats o altres processos industrials. És una substància altament cancerígena i, per tant, s’han d’evitar els recremats per no acumular-ne dosis nocives a l’organisme.
El programa mostrava les fotografies d’una gran varietat de pizzes suculentes per demostrar com és d’habitual que la massa tingui parts cremades o que s’hi hagin format butllofes ennegrides, un detall molt comú en la immensa majoria de pizzes. El programa va fer un experiment. Van demanar deu pizzes a domicili i van comprovar quantes s’havien fornejat correctament, sense presentar riscos per al consumidor. El resultat va ser demolidor: només dues de les deu pizzes estaven en bones condicions. La resta tenien parts carbonitzades i, si les giraven del revés, presentaven una base amb presència d’acrilamida. El programa consultava amb un metge els perills d’aquesta substància, acompanyant-ho d’estudis científics. Una nutricionista va explicar com fornejar la pizza d’una manera més saludable i una biòloga i immunòloga va completar les informacions donades. Far West es va desplaçar fins al restaurant d’un pizzaiolo obsessionat amb la cura del producte que explicava com enfornava les pizzes sense socarrimar-les. “Per què té tanta cura d’enfornar bé la pizza?”, li preguntava el reporter. “Ho faig pel bé de la humanitat”, responia l’home, orgullós de la seva exigència gastronòmica.
El programa advertia que l’acrilamida era un greu problema de salut pública i volia conscienciar la ciutadania de les precaucions que calia prendre. L’insòlit era fer-ho en un programa de crònica negra. Vam ser testimonis d’una mena de true crime en què assassinaven la pizza en directe.