Televisió i novel·les romàntiques: ¿ha arribat l'amor?

NOVA YORKChris Van Dusen no es descriu a ell mateix com un àvid lector de literatura romàntica. "Ocasional", va dir en una entrevista recent. "No tinc una col·lecció de novel·les romàntiques a la prestatgeria". Però com a creador de la nova sèrie de Netflix Los Bridgerton, una història d'amor ambientada a l'Anglaterra del període de la Regència produïda per Shonda Rhimes, s'uneix a un club curiosament exclusiu: els homes i les dones que porten novel·les romàntiques populars a la televisió.

En el món del llibre, la literatura romàntica és un gran negoci. Les novel·les romàntiques venen desenes de milions d’exemplars cada any, amb 10.000 títols nous publicats cada any. "La nostra indústria fa funcionar la indústria del llibre", asssegura LaQuette, president electe de Romance Writers of America (RWA).

Ignorades pels creadors de sèries

Fins i tot quan canals i serveis de streaming es barallen per aconseguir els drets de productes que compten amb un gran nombre de fans, poques de les novel·les romàntiques més populars han aconseguit fer el salt a la petita pantalla. Riques en personatges i històries, semblen tenir tot el que demana i vol la televisió. Els creadors de sèries, però, les han ignorat durant molt de temps.

"Entre els lectors de literatura romàntica hi ha hagut una mena de desconcert", explica Eric Murphy Selinger, director executiu del Journal of Popular Romance Studies i professor d'anglès a la Universitat DePaul (Chicago). “Per què una altra sèrie de superherois? Per què una altra sèrie de detectius? Per què un altre reboot, quan hi ha totes aquestes novel·les interessants?".

Quan s’adapten novel·les romàntiques, normalment arriben a canals menys prestigiosos, com per exemple Hallmark, o es transformen en pel·lícules de baix pressupost. La reivindicació del romanticisme en plataformes com Netflix, que té un interès creixent per les sèries romàntiques (Dulces magnolias i Virgin river), o Starz, que emet Outlander, una èpica que viatja en el temps i es basa en la saga de llibres de Diana Gabaldon, és poc habitual.

Què fa que una peça de ficció en prosa sigui una novel·la romàntica? Romance Writers of America assenyala, a grans trets, dos elements necessaris: "Una història d'amor central i un final emocionalment satisfactori i optimista".

Un gènere menyspreat

Alguns experts consideren que la literatura romàntica va començar amb un grapat d’obres gregues del segle II, mentre que d’altres situen l'inici l'any 1740, amb la publicació de Pamela de Samuel Richardson, sovint reconeguda com la primera novel·la de qualsevol tipus en anglès. També hi ha qui considera que va començar amb Orgull i prejudici, de Jane Austen, publicada el 1813.

Els que prefereixen una definició més limitada creuen que comença amb The sheik (1919), d’EM Hull, The black moth (1921), de Georgette Heyer, o amb les primeres històries romàntiques per a un públic massiu dels llibres de Mills & Boon, una editorial que es va decantar per aquest gènere a partir dels anys 30 del segle XX. Curtes i ensucrades, aquestes històries seguien una única relació, sovint amb matisos eròtics. (No obstant això, els cossets no es van començar a esquinçar regularment fins al 1972, quan Kathleen E. Woodiwiss va publicar La llama y la flor.)

Altres ficcions de gènere, com les novel·les policíaques o les odissees espacials, han assolit el respecte general, però la reputació de la novel·la romàntica i dels seus escriptors s’esvaeix. Les novel·les romàntiques poques vegades apareixen en els mitjans de comunicació; els seus autors poques vegades són entrevistats. Per què es denigra un gènere conegut pels finals feliços i un nombre desproporcionat d’orgasmes mutus? Selinger enumera els estereotips del gènere: “És lleuger. És sentimental, és trivial. Tracta les emocions i no les idees. No aguanta una lectura seriosa. No us interpel·la".

Això no és del tot fals, però un munt de thrillers d’aeroports i llibres d’espasa i bruixeria tampoc ofereixen un gran desafiament lector. El veritable problema, argumenten molts experts que defensen el gènere, és que es tracta de ficció majoritàriament escrita i llegida per dones.

"Sovint les coses que estimen les persones que s'identifiquen com a dones són tractades com a no tan intel·lectuals, ni tan sols capaces de suportar l'escrutini que sí que aguanten les obres de les quals gaudeixen els homes", explica Jayashree Kamble, professor d'anglès al LaGuardia Community College. LaQuette està d'acord amb ella. "Ensenya a les dones a exigir un tractament igualitari, a exigir orgasmes -argumenta-. Crea l'expectativa que els homes haurien de tenir emocions i mostrar-les i tenir compassió per les persones que l'envolten. En una societat patriarcal, aquestes coses no necessàriament se celebren".

Malgrat els arguments de LaQuette, les feministes han criticat durament el gènere assenyalant que presenta els homes com a agressius i les dones com a submises, que valora el matrimoni com a èxit culminant i que celebra les parelles heterosexuals i blanques i amb capacitat d'influència. En els últims anys, el gènere ha repensat algunes de les seves convencions (especialment escenes de violació i consentiment dubtós) i s’ha convertit en un camp més inclusiu, tant pel que fa a qui escriu les històries com els personatges que s'hi representen. Tot i així, les acusacions de racisme, centrades en els seus premis anuals i el tractament dels escriptors afroamericans, van afectar l'associació Romance Writers of America a principis del 2020, cosa que va provocar un canvi de lideratge.

Una qüestió de pressupost

Agradi o no, les novel·les romàntiques venen, però no aconsegueixen arribar al cinema o la televisió. "Abans Hollywood preferiria fer la seva 48a adaptació d'Orgull i prejudici", es queixa Julia Quinn, autora de les novel·les en què es basa Los Bridgerton. "No m'entengueu malament, jo la miraria", afegeix.

Canonitzades com a clàssiques, les novel·les d’Austen i les germanes Brontë tenen un catxé cultural i un valor literari que no tenen les novel·les romàntiques que es poden comprar en un supermercat. Deixant de banda Austen, les adaptacions de prestigi de novel·les romàntiques recents són escasses, amb la sèrie True blood de la HBO, basada en les novel·les paranormals de Charlaine Harris, probablement entre les més destacades. Tot i així, les relacions amoroses tòrrides són presents en sèries que provenen d'un material original que no s'associa amb la novel·la romàntica: penseu en Gent normal, Younger, Poldark o la perturbadora You. (La línia entre les adaptacions de ficcions històriques, com ara Poldark i The Spanish princess i la novel·la romàntica sovint és infinitament fina.) Espectacles com The bachelor traslladen les convencions de la novel·la romàntica als realities.

Per ser justos, sovint hi ha dificultats –financeres i narratives– per adaptar aquestes novel·les. Un fet que va amb consonància amb el gènere. ¿Què és una història d’amor sense obstacles? Moltes novel·les romàntiques, com les sèries Outlander i Los Bridgerton, són històries d'època que necessiten grans escenografies i pressupostos de producció. "És una tasca descoratjadora, quan es mira què es necessita per construir aquestes sèries -explica Karen Bailey, vicepresidenta de Starz-. No hi ha manera de fer una sèrie d'època que llueixi i que sigui barata".

L’enfocament d’una novel·la en la vida emocional dels personatges no sempre es tradueix fàcilment a la pantalla. "Sempre dic als nostres guionistes i directors que no podem filmar un pensament", detalla Matthew Roberts, que va ser showrunner d'Outlander. El creador explica que es va adonar que les seqüències de veu en off feien que els actors no sabessin ben bé què fer. El monòleg interior ha de convertir-se en diàleg exterior.

El problema del sexe

Un altre repte per a les adaptacions romàntiques actuals? El sexe. No totes les històries inclouen escenes explícites, però sí moltes, cosa que forma part de l’atractiu del gènere. Els canals convencionals i de cable només poden mostrar-ne una petita part. En les plataformes de streaming, assegurar el gaudi dels espectadors i la comoditat dels actors implica atenció i negociació. "Fem escenes de batalles cada any– explica Roberts– però dediquem molt menys temps a això que a aconseguir que les escenes íntimes i de sexe siguin correctes".

Los Bridgerton, que es va estrenar el dia de Nadal, té moltes escenes sexuals (només el muntatge de l'episodi 6 faria que Jane Austen s'aferrés a la seva creu de topazi). Però, com que és una sèrie de prestigi i no un programa softcore de matinada, aquestes escenes íntimes han de servir per a un propòsit més gran. "No inclouríem una escena de sexe que no servís per fer avançar la història o que no fes avançar els nostres personatges o no expliqués algun aspecte del que passa internament a cada personatge", defensa Van Dusen.

Un altre repte: la literatura romàntica té finals feliços. Ho diuen els seus escriptors. I aquest final feliç pot dificultar que hi hagi múltiples temporades d'una sèrie. Per això, en part, Roberts prefereix classificar Outlander com una història d'amor i no romàntica. "El romanticisme s'acaba, mentre que l'amor perdura", defensa.

Los Bridgerton pot continuar. La família Bridgerton té vuit germans i Quinn ha escrit una història de compromís per a cadascun d’ells. Netflix tendeix a ser molt reservada sobre les seves xifres de visualitzacions, i els executius no volen fer comentaris sobre l’èxit de les seves altres adaptacions romàntiques. Però si Los Bridgerton té èxit, podria incentivar els productors a prendre's el gènere més seriosament. Starz ja ho ha fet. "Sabem que aquest públic existeix i que té ganes de més", diu Bailey.

I quan les altres cadenes estiguin llestes, hi haurà centenars de milers d’històries (algunes de puritanes, altres de gracioses, algunes amb pirates, altres amb homes llop) per triar. "Realment espero que Los Bridgerton obri el camí per a més adaptacions, perquè hi ha una material increïble", assegura Quinn.