Televisió Espanyola i la involució cultural

Dimarts a la nit, a La 1, van estrenar La bien cantá, un talent show centrat en el gènere musical de la cobla espanyola. Els participants canten María la portuguesa, La Lirio, A tu vera, Viva el pasodoble, Campanera, El emigrante o Garlochí. Un concurs molt castís que segueix els patrons habituals de qualsevol altre talent show actual. En l’ambientació dominen els colors vermell i negre de la cultura flamenca. Hi ha clavells, peinetas i tul negre per reforçar aquest esperit de tradició cañí, aquesta visió més estereotipada del folklore espanyol. Es detecta una certa voluntat de renovar el gènere. Però les pretensions d’acostar-se a la marca Rosalia fracassen, deixant el programa en una xaronada de carnestoltes, amb plantejaments estilístics a mig camí entre el ritual d’una secta i un cabaret tronat.

Els talent shows de cantants s’han convertit en una coartada de les televisions públiques per vendre cultura musical i han acabat sent franquícies comercials sense ànima. La bien cantá és antigor pura.És un format caduc que ha confós la modernitat amb la disfressa. A l’hora d’apel·lar al folklore i a la tradició, en comptes d’entendre l’evolució cultural, han caigut en una pantomima visual casposa.

Paradoxalment, mentre a La 1 emetien aquesta estrena, a La 2 recuperaven el programa Imprescindibles que homenatjava a la periodista cultural Paloma Chamorro, que va morir fa set anys. Directora i presentadora de La edad de oro, va convertir el programa en un dels formats històrics de Televisió Espanyola. Es van recordar els seus continguts experimentadors, avantguardistes i provocadors que van revolucionar la manera de parlar de cultura a la televisió. A través de la pantalla, Chamorro va portar l’underground de Londres i Nova York a les cases d’un país que tot just s’estava acostumant a la democràcia. Va parlar de subcultures i tribus urbanes, reflectia les inquietuds culturals a través de la música en directe, els reportatges i les entrevistes. Va ser un programa transgressor i polèmic i, si bé en alguns moments es podia passar de rosca, va saber elevar el discurs crític i obrir finestres a la reflexió intel·lectual. En altres programes com Trazos, fins i tot va integrar l’arribada de les emissions en color com a part d’una revolució visual a través de plantejaments artístics. Es movia bé entre artistes genials com Miró o Dalí, va detectar talents aleshores emergents com Miquel Barceló. A La realidad inventada va entrevistar artistes com Haring, Warhol, Mapplethorpe, Lichtenstein, Basquiat o Koons.

Chamorro va fer una televisió moderna, que no s’acomplexava gens a l’hora de parlar de cultura ni temia per si l’espectador estava preparat per a aquells continguts. Va acabar expulsada de la televisió per un conservadorisme poruc. No es va tolerar que una dona que desafiava els convencionalismes demostrés aquella influència mediàtica. Era la baula més fàcil d’atacar. Dimarts a la nit, mentre a La 1 teníem un exemple de la televisió més passada de moda, La 2 ens demostrava que la modernitat no la dicta l’any d’emissió sinó l’actitud i la mentalitat.