Teleteràpia per a famosos desesperats
Cuatro ha estrenat un nou format amb famosos per exhibir els seus melodrames personals però disfressant-ho de bona obra. Los miedos de... és un programa en què una selecció de celebritats habituals de Mediaset confessen les seves fòbies i posteriorment s’hi enfronten amb dubtosos mètodes psicològics per superar el terror. En el primer programa, la setmana passada, el ballarí Antonio Canales gosava entrar per primera vegada a un tanatori tot i el pànic que li provoca acostar-se a espais que tenen a veure amb la mort. L’actriu Loles León s’enfilava a un gratacel amb terra de vidre per superar el terror a les altures que arrossega des que va caure per unes escales. Aquest dilluns, Elsa Anka es llançava des d’una avioneta per intentar vèncer el vertigen, el cantant de Los Chunguitos Juan Salazar maldava per agafar un mussol tot i la basarda que li fan els ocells i l’expresidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes tornava a agafar una moto vuit anys després del seu greu accident de trànsit.
En el programa hi col·laboren un parell de psicòlegs per donar una pàtina de rigor al suposat mètode terapèutic. Amb tot, en el procés d’abocar els famosos a les seves pors, més enllà d’una sobredosi de comèdia per fer més extrem l’experiment, no hi ha la supervisió de cap professional expert en aquest tipus de pràctiques psicològiques. Més aviat tot plegat està revestit de la filosofia ibèrica del “¡Vamos! ¡Tú puedes! ” Una parella de guàrdies civils eren els responsables de fer baixar una de les integrants d’Azúcar Moreno, Toñi Salazar, a les clavegueres de Madrid per superar la seva claustrofòbia, en un exercici gairebé al·legòric d’arrossegar el personatge a la porqueria. Comprovar com s’utilitzen els cossos de seguretat de l’Estat per a tasques tan profitoses i divulgatives fa agafar confiança en la gestió dels nostres impostos. Es desenvolupen un seguit de teories de psicologia barata, afrontades de manera rudimentària i molt forçada.
L’estratègia televisiva aconsegueix el més anhelat per a les televisions comercials: fer que les celebritats vomitin públicament els seus trames i, de retruc, exposar-los a situacions de ridícul, fragilitat o vulnerabilitat. Plors, histèries, crits, gemecs, hiperventilacions, laments, sanglots, bloquejos emocionals i tremolors van succeint-se amb el pretext d’una hipotètica curació immediata.
La tele com a teràpia o com a proporcionadora de benestar és una de les farses més ben alimentades per les cadenes privades. Fomenta la llarga tradició de l’engany de la televisió com a generadora de miracles quan, en realitat, és alguna cosa més miserable. A aquestes altures només és una màquina salvavides per proporcionar injeccions econòmiques a celebritats desesperades, disposades a fer el ridícul a canvi de fer calaix.
