Les telefòniques que volien ser televisions
Tot i l’indiscutible component polític, la previsible reducció de la quantitat de canals assignats a la CCMA per difondre la seva programació de TV és també un episodi més de la lluita de les operadores de telecomunicacions per conservar la rellevància en el món digital, sense quedar reduïdes a simples proveïdores de conductes pels quals circulen dades que rendibilitzen d’altres.
Al mateix temps que el ministeri espanyol d’Indústria amenaça d’expulsar TV3 d’un dels múltiplex de TDT que ocupa per deixar espai a la telefonia 4G -argument parcialment fals: només caldria canviar el múltiplex de lloc, no tancar-lo-, l’operadora nord-americana AT&T anuncia que comprarà per 35.000 milions d’euros la plataforma de televisió per satèl·lit DirecTV, amb més de 20 milions d’abonats. AT&T també oferirà la programació de DirecTV als 5,7 milions d’abonats d’U-verse, el seu servei de TV per internet. L’operació té punts de contacte amb dues més que estan en curs a casa nostra: la compra de Digital+ per part de Telefónica i la d’Ono per part de Vodafone. El rerefons és el mateix en tots els casos: controlar el contingut audiovisual de pagament, sigui cinema i sèries o transmissions esportives, que alimenta les xarxes de difusió.
Les telecos tampoc renuncien a treure rendiment de la seva cobertura geogràfica, superposada a la dels repetidors de TV. El 2006 Nokia, Telefónica i Abertis van presentar a Barcelona el servei DVB-H d’emissions de TV mitjançant les antenes de telefonia mòbil. Aquella prova no va prosperar, però el concepte ha ressuscitat fa poc: a Corea i Austràlia ja s’ofereixen serveis comercials de televisió en HD mitjançant les xarxes mòbils 4G, amb una tecnologia anomenada LTE Broadcast. Aquí alguns agosarats proposen matar la TDT i abraçar la TV per internet. El problema és que per veure la tele per TDT només cal un televisor, mentre que fer-ho per internet obliga a pagar una quota mensual a la teleco de torn.
