La tele pública dona feina als fills de Julio Iglesias
Dimarts, gairebé a la mitjanit, després del partit de la selecció espanyola per classificar-se per a la final de l’Eurocopa, La1 va posar la cirereta a la seva programació amb un nou despropòsit. Immediatament després del futbol i aprofitant la tirada d’audiència que arrossega La Roja, van estrenar Los Iglesias. Hermanos a la obra. Es tracta d’un makeover o show de renovació en què els fills de Julio Iglesias i Isabel Preysler reformen la casa d’un famós. Julio José i Chabeli, residents a Miami i sense ofici conegut, fingeixen tenir un talent especial per a l’interiorisme. Proposen al raper Yotuel renovar la decoració de la llar d’amagat de la seva dona, l’actriu Beatriz Luengo. Però el que vam veure en realitat no era tan innocent sinó més aviat una indecència impròpia de la televisió pública.
El programa és una farsa que aprofita els fills ociosos i barruts del cantant del "Me va, me va". Si el seu pare cantava "Me olvidé de vivir", ells poden viure de la comèdia televisiva. I el resultat és un programa classista, mal fet i desconcertant.
Els realities de reformes no necessiten ni famosos ni influencers per funcionar. Només crear sensació de realisme i competència en els encarregats de dur a terme la renovació de la llar i saber mostrar una part del procés. Però és de domini públic que Chabeli i Julio José no destaquen, precisament, per la seva expertesa en el sector. Ans al contrari, especialment a Julio José l’hem vist circular erràticament per tota mena de realities fent gala d’una inutilitat flagrant.
El personatge donava ordres de manera despòtica als manobres que havien de dur a terme la reforma i ell feia veure que agafava el martell per fer un forat a la paret. Mentrestant, la seva germana recorria Miami visitant les cases de milionaris de la zona per inspirar-se i agafar idees. Les empreses i els constructors participants formaven part d’un intercanvi de feina a canvi de promoció.
Los Iglesias. Hermanos a la obra retrata dos mons: els dels rics exitosos i el dels empleats que carreguen mobles, piquen parets i fan servir les eines. Els que miren i els que s’embruten. Els que fan el fanfarró i els que penquen. El programa no té ritme, és inversemblant perquè manipula el procés de la reforma i fingeix la sorpresa. Portàvem tres quarts d’hora de programa i ningú no havia començat a treballar –i se suposa que amb quatre dies renoven una casa amb resultats més que dubtosos–. Més enllà de la xaronada, el programa és elitista i superflu. Mentre que el gènere del makeover pretén connectar sovint amb aspectes vinculats a la felicitat, els nous inicis i les segones oportunitats, Los Iglesias. Hermanos a la obra té a veure amb el caprici, l’opulència i l’explotació laboral. Uns valors que òbviament, no hi pinten res, una vegada més, a la televisió pública.