La TDT privada a Catalunya: el fracàs d’un negoci molt regat (2)

BarcelonaL'ambició no és cap dels set pecats capitals, però sí que és un dels pecats originals que ha condicionat la complicada vida de la TDT local. Quan la Generalitat va organitzar el concurs per atorgar llicències, se'n van posar ni més ni menys que 96 en joc, entre públiques i privades. Era l'any 2006, en plena eufòria econòmica abans de l'última Gran Recessió, i van presentar projecte les televisions que ja operaven als respectius territoris en règim d'alegalitat, però també els principals grups editorials d'abast espanyol, amb l'esperança de construir una cadena estatal en base a la unió d'antenes locals. Dels primers, en sobreviuen uns quants i amb prou feines. Dels segons, directament no queda ningú.

Nicola Pedrazzoli era un jove de 29 anys, format a la matriu italiana de Mediaset, quan va desembarcar a Sabadell i va comprar la llicència de Canal 50. Aquella seria la llavor de Canal Català, però, durant nou anys, l'aventura televisiva d'aquest emprenedor es va centrar en la gestió del canal vallesà. És aleshores quan trava una relació intensa amb l'alcalde socialista Manuel Bustos, que li proporcionarà un coixí financer (amb diners institucionals) i es prestarà a fer de lampista en els ressorts de poder controlats pel partit.

Mentre la resta de grans empreses que havien apostat per la TDT local anaven caient i deixant un reguerol d'acomiadats, Pedrazzoli sumava antenes a Canal Català, nascut com a marca el 2006. La idea de fons era oferir només unes hores al dia d'informació local de cada indret, i servir una programació generalista –de pressupost modest i vocació comercial– per confegir el gruix de la graella. Bustos segueix sent el seu gran aliat polític. El grup municipal d'Entesa per Sabadell, per exemple, va denunciar davant del CAC el programa Sabadell actual perquè el considerava parcial i tendenciós. L'oposició calculava que, entre el 2006 i el 2011, s'havien pagat 900.000 euros a Canal Català perquè s'hi emetés un espai institucional controlat editorialment des de l'Ajuntament. L'organisme regulador va haver d'intervenir recordant-li a Bustos que un consistori no podia difondre programes en un canal privat sense autorització.

Poques supervivents

La crisi publicitària del 2008 provoca un terratrèmol a la televisió local. El petit comerç pateix i això drena les arques d'unes empreses que en general encara no havien guanyat la batalla de la professionalització. Avui en dia, de les 59 televisions locals privades que es van planificar, només n'operen 25 (per bé que marques com Lleida Televisió, ETV Terramar o Ona Taronja treballen en més d'un territori). En el cas de Canal Català, intenta trobar una sortida a la crisi reconvertint-se en una cadena generalista.

L'any 2006 ja havia assajat un contingut no local amb Catalunya opina, una tertúlia conduïda pel periodista i monjo franciscà Carlos Fuentes, que esdevindrà un dels fetitxes de la cadena. Aquesta tertúlia populista farà bandera de convidar personatges situats als extrems, i és així com una intervenció de Carlos Navarro –el Yoyas de Gran Hermano– s'adreçarà a una dona d'origen magribí en aquests termes: "Tú sí que puedes venir aquí con tu pañuelito dando lecciones de moral [...] Chist, chist, ¡A callar, mujer! [...] ¡Que tires pa la Meca! ¡Anda a la mierda!". El CAC va sancionar amb 14.000 euros la cadena. L'organisme hi va topar també per la presència de tarot a la matinada. I també la va multar per saturació publicitària i televenda.

Pedrazzoli ha anat ampliant, a més, el seu cercle de relacions polítiques, i troba en David Madí un aliat fàcil i li obre la porta de les televisions que va adquirint a Artur Mas i el seu entorn. Això genera també alguna reacció del CAC. El 2013, per exemple, li recorden que no pot emetre les promocions de la web Stopespoli.cat, perquè es tracta de comunicació política. L'anunci l'ha fet la fundació CatDem, vinculada a Convergència. Anteriorment, havia tingut un problema similar amb les promocions de les anomenades DocSessions, uns diàlegs polítics protagonitzats per CiU.

L'empresari ha anat sumant antenes, però sap que la viabilitat no arribarà de l'explotació dels mercats locals. Busca aleshores ocupar una freqüència d'abast nacional i entra en negociacions amb el Grupo Godó. És el febrer de 2011 i proposa pagar 15 milions d'euros en deu anys per poder ocupar l'espai on aleshores hi havia RAC105 TV, un projecte fallit que es movia entre el 0,1% i el 0,2% amb la seva proposta de videoclips. Acorden que Canal Català no farà la competència directa a 8TV: tindrà debat econòmic, polític i social, però no pas pel·lícules, ni sèries, ni concursos ni programes de safareig que puguin fer ombra a Arucitys. L'executiu italià, però, fa disparar alguna alarma als despatxos del poder quan explica que vol fer "la Intereconomia independentista".

S'arriba a un acord i el Grupo Godó sotmet la proposta al Consell de l'Audiovisual. En altres casos, com l'arrendament d'una freqüència al Barça, en poques setmanes s'ha resolt l'expedient. Però aquí passen els mesos i el CAC no acaba de resoldre en un sentit o altre. Pedrazzoli trasllada a Bustos el seu neguit. Les converses privades entre els dos, punxades per la policia, van quedar incorporades a una de les peces del sumari del cas Mercuri. L'alcalde de Sabadell li promet que en 24 hores solucionarà l'assumpte: "Parlaré fins i tot amb en Pere [Navarro]. Vaig a sac, d’acord?". En una altra trucada, fa un vaitot i assegura que dimitirà si el CAC no autoritza l'expedient. Bustos explica també que s’ha enfrontat amb Jaume Collboni per aquesta qüestió i que aquest li havia confirmat que el tema estava resolt. “Ha intervenido tó dios”, diu Bustos en un dels missatges interceptats. L'empresari televisiu, per la seva banda, també pressiona el polític: “A partir d’ara es farà la guerra. T’ho dic perquè a qui primer faré la guerra serà al Partit Socialista. Aniré a totes”.

En una trucada posterior, el 14 de març de 2016, Bustos li demana a Pedrazzoli que no el traeixi. I, en referència al CAC, li confessa que una de les conselleres de presumpta obediència socialista està sent díscola. "Allà hi ha un embolic... entre ells, i ella està molt cabrejada... Ella i dues més, eh? Molt cabrejada perquè se senten menystingudes i utilitzades i que els volen fer combregar amb rodes de molí. Combregarà amb rodes de molí i votarà que sí perquè així l’hi he demanat jo i perquè és amiga meva i em deu l’amistat, res més. D’acord?". La dona a qui fa referència és la consellera del CAC Carme Figueras, nomenada a proposta del PSC.

L'ARA va parlar amb Carme Figueras quan van transcendir aquestes converses i va oferir un relat alternatiu al que Bustos li feia a Pedrazzoli: "Jo només vaig rebre una sola trucada de Bustos sobre l’afer. La llei demanava que un canvi d’orientació de la llicència es justifiqués d’acord amb una millora de l’interès general, i jo reclamava que això s’argumentés bé. Li vaig explicar que jo no m’oposava al projecte, sinó que només demanava que es fes amb una sèrie de condicions". Aquesta peça de la causa es va arxivar.

Un primer intent frustrat

El desbloqueig arriba finalment el 21 de març de 2012, set dies després de la trucada telefònica. El vistiplau del Consell està condicionat a onze compromisos que el Grupo Godó –com a gestor de la freqüència– ha de complir abans de firmar l'operació. Pedrazzoli assegura que assumirà els onze punts. Però al cap d'uns dies, el Grupo Godó retira el projecte del CAC. L'empresari concedeix diverses entrevistes en què assegura que no se li ha donat cap motiu per a aquesta marxa enrere. El grup editorial tampoc no entra en detalls.

El sumari judicial inclou una conversa punxada al diputat socialista Daniel Fernández González –que va haver de dimitir precisament per l’operació Mercuri– en què s'abona la hipòtesi de la incomoditat que causava la idea d'una Intereconomia independentista. “És una trucada de La Caixa al comte de Godó, d’acord? Que li diu que ni pensar-ho. Que ells no finançaran una operació diguem-ne d’aquest estil”. Entrevistat al Catalunya opina de la seva pròpia cadena, Pedrazzoli declararà: "L'explicació més maquiavèl·lica diu que des del principi sabien que no ens ho donarien i que ens han fet perdre un any i dos mesos de treball. Però no vull pensar això. Hi ha dues opcions: o bé s'han adonat que era un seriós competidor per a la seva televisió o bé la temàtica de Canal Català no agradava".

L'1 de juny d'aquell 2012, Carlos Fuentes anuncia que Canal Català abaixarà la persiana. És l'expressió del cansament de Pedrazzoli, que ha arribat a un punt de saturació. "Si Canal Català no pot ser nacional, no té cap viabilitat i ha de tancar", explicarà a l'ARA en una entrevista. Però al cap d'uns dies fa una reculada. I el Catalunya opina acomiada la temporada amb un missatge ambigu: tornarà, però potser amb una altra marca, una altra fórmula.

Pedrazzoli ha fet saber a la Generalitat que plega veles. En paral·lel a Catalunya, l'empresari ha començat a operar canals autonòmics privats a Andalusia, Madrid i el País Valencià. En alguns casos, han aconseguit segellar l'operació en quinze dies i el suport institucional arriba molt més fluidament. A Palau es busca qui podria assumir aquestes freqüències, per no haver de certificar la mort de la TDT local. I es pica a la porta del grup Hermes, editor d'El Punt Avui. Ara bé, si una televisió independentista generava inquietud, El Punt Avui TV serà una ració de dues tasses: el canal es posarà al servei del Procés, amb especial proximitat primer cap a Artur Mas i després cap a Carles Puigdemont.

Sis anys de vida

L'acord es fa per a quatre anys, però s'acaba allargant fins als sis. Hermes paga a Pedrazzoli una mitjana d'uns 30.000 euros mensuals, que són més al principi perquè assumeix despeses heretades, com leasings en marxa i algun crèdit, i això inclou el preu del transport del senyal. Una entrevista amb l'aleshores president Mas marca l'inici de les emissions, el 22 d'abril de 2014.

Quedar-se amb aquella televisió de rendibilitat dubtosa va anar acompanyat d'un suport institucional important, sobretot des dels espais controlats per JxCat. Un d'aquests àmbits era el de la publicitat institucional. El 2014, el grup editor d'El Punt Avui va rebre 2 milions d'euros en publicitat. L'any següent la inversió de la Generalitat es disparava fins als 4,7 milions. El gruix d'aquesta inversió, però, es va col·locar als mitjans impresos –El Punt Avui i L'Esportiu–, que van passar de rebre 1,7 milions d'euros a 4 milions en només un any, sense que la difusió d'aquests mitjans augmentés significativament o s’apreciés cap altre criteri objectivable. L'augment del 135% a Hermes contrasta amb el fet que la Generalitat aquell any només va incrementar les insercions publicitàries un 28%.

Un cop la televisió va superar el 2015, la contractació es va mantenir entre els 2,2 i els 2,9 milions en els anys successius fins al 2018. El 2019 hi ha una modificació important: és el primer any sencer després del canvi de cromos a partir del qual Esquerra va assumir la publicitat institucional i Junts va passar a gestionar les subvencions a mitjans. Els criteris es reordenen i la publicitat al grup cau fins als 1,3 milions d'euros.

Durant els anys en què assumeix El Punt Avui TV, el conglomerat troba també una font d'ingressos a la XAL. El portal de contractació d'aquesta eina de suport a les televisions locals permet comprovar que, entre el 2016 i el 2019, la XAL va aprovar contractes per valor de 3,2 milions d'euros a Hermes Comunicacions i les seves empreses vinculades. En aquell període, l'ens tenia com a conseller delegat Francesc Pena, estret col·laborador de Francesc Homs i David Madí.

Però la relació entre el grup i la XAL va començar millor del que va acabar. L’any 2016, per exemple, el programa L'Entrevista es va valorar en 340.500 euros i va ser el segon contracte de continguts de més import, superat només pels diners que l’ens pagava a la Corporació per emetre la temporada castellera. Es tractava d’un espai de sis entrevistes setmanals, de manera que l’import per entrevista era lleugerament superior als 1.000 euros. Però a partir del segon any, el grup editor reclamava més diners per programa, cosa que va generar la primera tensió important entre les dues parts i, finalment, el format va acabar cancel·lat. També crida l'atenció que la suma dels cinc programes contractats a la filial audiovisual d'Hermes el 2017 –que van des dels 12.800 fins als 208.500 euros– sigui una xifra rodona de 500.000 euros, la qual cosa fa pensar en un preu acordat pel total del grup, més que no per cada espai concret.

Tot i aquests suports, les dificultats econòmiques empenyen el canal a abandonar la seu de Sant Just Desvern des d'on emetia i replegar-se a Girona, on hi ha les dependències centrals del grup. Això dificulta la logística de portar convidats, i la programació –que renuncia a l’entreteniment– continua sense fer-se un forat rellevant entre el públic. Finalment, l'octubre del 2019 El Punt Avui anuncia que a finals d'any tancarà la televisió, on treballaven en aquell moment onze persones.

Una nova marca s'afegia al ja nombrós panteó de la TDT. En el capítol de diumenge vinent, l’últim, s’aborda la nova provatura que Pedrazzoli intentarà tirar endavant.