La TDT privada a Catalunya: el fracàs d’un negoci molt regat (1)

BarcelonaEn termes d’audiència i de facturació publicitària, la televisió privada a Catalunya és un fracàs. Però les llicències de TDT són un bé escàs, repartit amb altes dosis de discrecionalitat política. Això ha permès els grups que les han posseït mercadejar-hi i aconseguir vies d’ingressos opaques, sovint beneïdes –quan no directament fomentades– des dels mateixos partits que les havien atorgat en un primer moment. La venda de 8TV anunciada pel Grupo Godó posarà, si el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ho autoritza, punt final a vint anys de provatures frustrades tot i el lubricant institucional. Aquest article, el primer d’una sèrie de dos, relata la complicada vida empresarial d’una cadena que no ha arribat a reeixir, tot i els ajuts rebuts.

L’aventura televisiva de Godó va començar l’abril del 2001 amb City TV, un canal que es declarava urbà ja des del nom mateix, perquè feia servir la llicència d’àmbit municipal atorgada temps enrere a l’Orfeó Català. El president de l’entitat, Fèlix Millet, tenia una gran entesa amb Javier de Godó que es remuntava a una amistat d’infància. Al llibre L’oasi català, dels periodistes Andreu Farràs i Pere Cullell, es recull el relat de l’expresident del Palau de la Música, que de petit anava a jugar a casa de les tietes de l’editor de La Vanguardia. La joguina estrella era un Rolls Royce que hi havia al bell mig del menjador, tapat amb una funda: quan la família s’havia quedat sense cotxe, l’havia deixat a la casa per a solaç de la canalla. Molts anys després d’aquestes escenes d’infantesa, Millet va esdevenir, entre el 2000 i el 2007, president de la societat TVCAT, SL, la societat impulsora de l’actual 8TV.

El primer problema que calia superar era el de l’àmbit de la freqüència de l’Orfeó, circumscrita a la ciutat de Barcelona. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), aleshores presidit per l’exdiputat convergent Francesc Codina, no va actuar contra el fet que City TV sobrepassés el seu àmbit teòric d’actuació. Al costat de la llicència de l’Orfeó, la Generalitat havia atorgat un permís equivalent a Òmnium Cultural, que es va associar amb el grup Flaix de Miquel Calçada i Carles Cuní per llançar Flaix TV. Com que els dos canals privats coincidien també amb Betevé –aleshores Barcelona TV–, es violentava la llei de televisions locals, que fixava un màxim de dues cadenes per municipi. El CAC va fer una petició d’informació a la Generalitat, però, com que els canals ja emetien, no es va fer cap altre moviment per fer respectar aquell precepte.

Aquells primers moviments eren només preses de posicions davant la gran batalla que s’havia de lliurar el 2003: l’assalt a la llicència de TDT d’abast nacional. El govern treia a concurs un múltiplex amb el qual l’operador privat vencedor podria encabir-hi quatre canals. A l’últim consell executiu presidit per Jordi Pujol, l’agost del 2003 –i amb David Madí com a home fort de Convergència implicat en tots els assumptes comunicatius–, es va resoldre el procediment en favor d’Emissions Digitals de Catalunya. Aquesta societat, capitanejada per Godó en l’àmbit empresarial i Millet en el polític, incloïa també una selecció de la societat civil catalana que havia fet costat fins aleshores al president del Palau de la Música. La gran derrotada era Òmnium Cultural, que s’havia aliat amb el grup Cultura 03 (actualment SOM, responsable de publicacions com Sàpiens i Descobrir). Passades aquelles vacances d’agost, Pujol convocava les eleccions que posarien fi als seus 23 anys de mandat. Però la televisió privada ja havia sigut adjudicada, per un període de deu anys.

L’eterna pugna entre Convergència i Esquerra va marcar el resultat d’aquell concurs. Madí veia amb desconfiança Cultura 03, a qui situava pròxim als republicans. A més, estava disgustat per la derrota recent de Josep Espar Ticó, un dels fundadors de CDC, en les eleccions a la presidència d’Òmnium. El guanyador havia sigut l’activista cultural Jordi Porta, sobre el qual el partit no tenia ascendència. L’ala més dura de Convergència intuïa que aquells comicis podien sentenciar l’alternança i que això voldria dir que el PSC controlaria una TV3 que consideraven plena de periodistes hostils, tot i haver-la impulsat. La construcció d’una alternativa favorable editorialment comportava un atractiu obvi.

On és l’audiència?

Tot aquell plantejament tenia un taló d’Aquil·les mortífer. No hi havia prou mercat per sostenir una televisió privada a Catalunya. La megacefàlia de TV3 dificulta enormement que un canal pugui pujar gaire més enllà del 3% d’audiència sense perdre-hi la camisa.

En paral·lel, el 2004, un any després d’haver influït poderosament en l’atorgament del múltiplex privat, David Madí rebia una oferta per incorporar-se com a assessor en matèria de televisió a la nòmina del Grupo Godó. La proposta la traslladava Carlos Godó, fill de Javier Godó, que era qui liderava l’aventura televisiva. Després de meditar l’oferta, Madí va descartar incorporar-se al grup, però va prestar serveis durant uns quants anys com a assessor, a través de la seva empresa de consultoria. Alhora, 8TV es convertia en refugi de periodistes que havien fet carrera a TV3 durant l’etapa convergent i que el canvi de govern els havia evacuat dels despatxos executius. Va ser el cas de Lluís Oliva, exdirector de la televisió reconvertit en conseller delegat de 8TV, o de Joan Maria Clavaguera, que va passa de director de Catalunya Ràdio a cap d’informatius de la cadena privada.

Ben aviat es constata, tanmateix, que 8TV no podrà complir els compromisos fundacionals amb els quals havia guanyat el concurs. El projecte presentat assegura que s’impulsaran quatre canals. La Generalitat ho explicava així, en la nota de premsa d’adjudicació al concurs: “Un programa generalista Citytv i tres programes temàtics: Vida, una eina de coneixement i consulta; Parc, que s’orienta al públic infantil, i Black, amb continguts musicals i culturals dirigits al públic jove”. De la televisió es diu que serà “catalana i pròxima, amb un nou concepte ètic i estètic, amb continguts d’entreteniment més intel·ligent i de divulgació més interessant”. I s’afirma que l’empresa “es compromet a emetre en llengua catalana un 100% de la seva producció pròpia”.

Però passen els mesos –i els anys– i només hi ha un canal en marxa. I la graella està copada per sèries i pel·lícules del fons del calaix que s’ofereixen doblades... al castellà. Durant un temps, la cara més icònica de 8TV serà la detectiu Jessica Fletcher, protagonista de Se ha escrito un crimen, una sèrie estrenada vint anys abans de la fundació del canal. Ni tan sols la programació pròpia és tota en català: una de les estrelles de la cadena, Alfons Arús, emet el seu Arucitys en el castellà que l’ha fet triomfar a la ràdio. El CAC tampoc no actua en aquest cas, de manera directa, amb un expedient. De fet, encara avui –vint anys després del concurs– els compromisos concessionals no s’han fet públics. En tot cas, negociacions a porta tancada aconsegueixen el canvi simbòlic de passar el programa de safareig d’Arús al català. 

Els diferents governs, mentrestant, ajuden el Grupo Godó a limitar les seves pèrdues per una TDT que no acaba d’arrencar. La por a posar-se La Vanguardia a contrapèl té un pes a l'hora de fer que els ajuts s'acabin signant, sigui quin sigui el color polític de la banda muntanya de la plaça Sant Jaume. El retrat més complet del suport de les administracions als mitjans és la recerca titulada El finançament públic dels mitjans de comunicació a Catalunya, una investigació presentada a finals del 2018 i elaborada pel Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB amb la col·laboració de l’Oficina Antifrau de Catalunya. S'hi constata, per exemple, que 8TV va rebre 1.617.489 euros entre subvencions i publicitat institucional l’any 2016. Això representa el 13,6% dels ingressos declarats, que són 11,9 milions d’euros. L’informe elabora també un rànquing de l’endeutament dels principals mitjans del país, segons dades del Registre Mercantil. El canal privat encapçala la llista, amb un 176% d’endeutament.

Auxilis per múltiples vies

Una altra manera d’ajudar el grup va consistir en facilitar el relloguer de les tres freqüències disponibles per a uns canals Vida, Parc i Black que no hi havia cap intenció d’impulsar. La llei catalana era molt restrictiva sobre aquest tipus d’operacions, però la posterior llei espanyola de l’audiovisual tenia rang de llei bàsica, de manera que en aquells punts on hi havia divergència de criteri s’imposava automàticament el precepte de l’ordenament jurídic de l’Estat. És així com 8TV va poder llogar una freqüència a Barça TV, BOM Cine i, l’any passat, a Fibracat. 

El cas més extrem, però, va ser el de TV3. Quan l’Estat va suprimir un dels dos múltiplexs públics, per salvar el canal en alta definició el consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) va decidir que llogaria l’espai al Grupo Godó, en un dels canals desocupats. Tenint en compte que l’espai radioelèctric és un bé públic, i que l’operador privat no havia complert el seu compromís concessional d’omplir el seu múltiplex de canals, no deixava de resultar atípic que TV3 hagués de pagar a un operador privat. L’ascendència política sobre la presidència de la Corporació corresponia al conseller de la presidència, Francesc Homs, del mateix cercle polític que David Madí.

I després hi ha la qüestió del preu. Quant val arrendar un espai al múltiplex? La resposta és: depèn de la predisposició del llogater. La Corporació va abonar 1,6 milions d’euros durant tres anys. A Barça TV, en canvi, diverses fonts situen el preu a l’entorn dels 900.000 euros anuals. Ara bé, aquests són imports que es consideren fora de mercat. En operacions estrictament comercials, com les dels canals BOM Cine o Fibracat, la tarifa és aproximadament la meitat.

Altres operacions no es van arribar a materialitzar. Des de la Corporació es va aprovar externalitzar la comercialització de la publicitat de TV3. Les clàusules del concurs deixaven molt fàcil que fos l’únic operador de televisió privada qui assumís l’encàrrec, que incloïa quedar-se les 34 persones del departament comercial de la pública. ERC i ICV van denunciar que l’operació suposava cedir una informació sensible a un mitjà de la competència. També criticaven que l’adjudicatari percebés comissions no només pels anuncis nous que portés, sinó pels que ja aportava la mateixa TV3, i que se li garantissin 900.000 euros de guanys independentment dels resultats. Amb tot, l’aval de CiU, el PSC, el PP i Cs va fer que l’expedient superés tots els tràmits parlamentaris pertinents. Però el maig del 2014, i després de protestes també per part dels treballadors, el concurs es va declarar desert i es renunciava a l’externalització. Set mesos després, TV3 aprovava l’operació de llogar el múltiplex.

Malgrat aquestes crosses, prestades amb suport polític, no han resultat suficients per quadrar els comptes. L’any que Josep Cuní plega de 8TV, el 2017, marca l’inici del final. Carlos Godó assumeix que el projecte no s’enlairarà: les pèrdues d’aquell exercici superen els 12 milions d’euros, que llasten les arques globals del grup. Hi ha tensions en el si de l’empresa familiar. El factor humà també hi té un pes: igual que Javier Godó havia modernitzat La Vanguardia, l’aposta de Carlos era convertir el grup en multimèdia, cosa que només havia aconseguit a mitges, amb l’exitosa RAC1. Durant l’etapa amb Josep Cuní, transcendeix que el periodista ha rebut l’encàrrec d’elaborar un projecte global per a la cadena. Però la propietat està decidida a no invertir-hi més fins que arribin uns beneficis cada cop més improbables. I, sense inversió, l’audiència s’estanca i les pèrdues es cronifiquen. 

Com que tirar la tovallola suposa admetre el fracàs, s’aposta per un desmuntatge discret. Marxa Arús, es renuncia a la programació pròpia i la televisió, que havia assolit un 4,4 de share l’octubre del 2014 –el seu màxim històric–, cau fins a l’1,2% el juliol del 2018. I, des d’aleshores, ja no aconseguirà superar la barrera psicològica de l’1%, amb moments de coma tècnic com el 0,4% aconseguit el febrer del 2019. 

En els últims anys encara s’ha viscut un intent de trobar l’equilibri de la mà de Mediaset. El grup privat adquireix el 40% de 8TV el maig del 2015. I obté l’exclusiva de la comercialització de la publicitat, una operació amb riscos, ja que comporta l’acomiadament de les sis persones del Grupo Godó que treballaven per a la televisió i la renúncia a vendre publicitat en bloc. A canvi, Mediaset hi aportarà continguts i s’assajarà la fórmula de crear una Telecinco a la catalana. El programa Trencadís, bandera d’aquest projecte, fracassa estrepitosament i la privada espanyola s’acaba retirant de 8TV en un divorci amarg, ja que reclama a Godó que pagui per les sèries i pel·lícules que ha estat emetent, cedides per Mediaset.

És amb tots aquests antecedents que Godó anuncia la venda la setmana passada de 8TV a Nicola Pedrazzoli. En el pròxim article s’analitza la trajectòria televisiva d’aquest empresari, la també atzarosa vida de les seves llicències de TDT i les intervencions, fonamentalment opaques, de la política.