TCM esprem 'La taronja mecànica' i en mostra l'accidentada estrena a Espanya

BarcelonaEnguany s'ha complert mig segle de l'estrena d'una de les pel·lícules més escandaloses del cinema, La taronja mecànica. Aquesta reflexió sobre si és acceptable la bondat sense llibertat va estar censurada en un grapat de països per les escenes de violència explícita que incloïa i, també, per la dificultat d'acceptar la immoralitat del seu protagonista, Alex Delarge, interpretat per Malcolm McDowell. Per celebrar l'aniversari, el canal TCM ha estrenat el documental La naranja prohibida, de Pedro González Bermúdez, que serveix per apropar-se a aquest clàssic de Stanley Kubrick a partir d'una premissa singular: les dificultats de poder-la exhibir a Espanya.

Quan el film va arribar a les sales que va poder, l'any 1971, a la censura franquista se li van fondre els ploms i no la va autoritzar. Al llarg dels quatre anys següents, La taronja mecànica va anar agafant tracció i, després d'unes primeres reaccions contràries, s'havia consolidat ja com a pel·lícula de culte. Els responsables del festival de cinema de Valladolid, conegut com La Seminci, van pensar que podien fer un nou intent. Era el convuls 1975.

El documental explica aquesta peripècia de la mà d'alguns dels protagonistes i recorda com d'improbable va ser poder mostrar la pel·lícula encara en vida del dictador, en una ciutat conservadora com Valladolid i, per acabar-ho d'adobar, en un certamen que havia nascut, en un primer moment, com a aparador de cinema religiós. La naranja prohibida alterna el relat dels que van viure el complicat periple de la cinta –el perfeccionista Kubrick també hi va posar impediments– i ho combina amb la narració de McDowell.

Un personatge dels que marquen carrera

"Stanley no volia parlar gens del personatge", explica a l'ARA McDowell. "No li interessava, senzillament. És sabut que no li agradaven gaire els actors. Ell volia que li mostressis coses, i poder triar". De fet, l'intèrpret no va haver de superar cap càsting. Kubrick havia deixat el projecte de banda, perquè no trobava ningú que encaixés amb la seva visió d'Alex Delarge. Fins que va veure McDowell a la pel·lícula If... de Lindsay Anderson i va saber que l'havia trobat. A partir d'aquí, l'actor va llegir el llibre. "El primer cop estava confús, amb tot aquell llenguatge inventat, i alhora me n'arribava la bellesa i com Anthony Burgess ho connecta tot de manera tan brillant. El vaig llegir un segon cop i vaig adonar-me de com n'era, de colossal. I a la tercera lectura vaig adonar-me que es tractava d'un paper brillant... però que no sabia com fer-lo".

Angoixat, McDowell va trucar a Anderson, amb qui havia travat amistat. "Ja sé que no és el teu tipus de material, però llegeix-te el guió", li va dir. Dit i fet, el director li truca i li demana que vagi al seu pis. "El primer que em va dir, abans de treure'm l'abric, va ser «sort que no he de dirigir això!». I després em va donar el que ha resultat ser el millor consell rebut en tota la meva carrera". Anderson li va recordar una escena d'If... en la qual el personatge de McDowell obre una porta i s'adona que a l'altra banda hi ha els que el volen apallissar. "Només has de somriure com vas fer aleshores, em va dir", recorda encara McDowell, cinquanta anys després.

Aquest somriure entre burleta i cínic és la clau de la immortalitat del personatge. "El consell d'Anderson em va permetre arrencar amb bon peu. Jo aparec a cada fotograma de la pel·lícula, així que em preocupava molt aconseguir que l'Alex fos grat de veure, interessant, entretingut, perillós... tot alhora", explica qui li va donar cos i veu. "Crec que en aquell somriure hi ha encapsulada la seva fatxenderia però també la joie de vivre. Podem gaudir del personatge perquè, tot i que és el protagonista més immoral que hi havia hagut fins al moment en el cinema, s'estima tant la vida que no pots evitar sentir-te a prop del seu entusiasme".

El documental de TCM mostra uns mecanismes de censura que avui han quedat desfasats, com a mínim a bona part del planeta. Però el treball arriba al canal quan el debat sobre l'anomenada cultura de la cancel·lació és més viu que mai. McDowell troba l'assumpte "repugnant" i recorda com, fa un parell d'anys, va escriure una carta de protesta a la Universitat de Bowling Green State. "Vaig ser amic de la Lillian Gish en els últims anys de la seva vida. I em vaig indignar quan vaig saber que el cinema d'aquest campus universitari, que es deia Lillian Gish Theatre, va decidir retirar el nom de l'actriu perquè havia participat en un film considerat racista, com és El naixement d'una nació de David W. Griffith. Com s'atreveixen? Ella només feia la seva feina i no la poden fer responsable d'haver treballat amb un gran director. Pots emblanquinar la història, com fan els que ara diuen que no estaven assaltant el Capitoli sinó tan sols visitant-lo. Però el que no pots fer mai amb la història és oblidar-la".