La tàctica del ploricó de Biden funciona

El mitjà The Nation publica una anàlisi interessant sobre les estratègies comunicatives emprades pel govern americà per seguir permetent (o directament patrocinant) el genocidi d’Israel a Gaza sense haver de pagar el cost moral i d’imatge de les desenes de milers de morts. El principi bàsic és el de mostrar-se compungit i armar tota una retòrica del ploricó, deplorant el conflicte, mentre la maquinària de guerra gira ben greixada gràcies en part a l’oli americà. I escudar-se en el fet que té les mans lligades, com si els Estats Units no s’haguessin distingit, precisament, per un gran intervencionisme allà on els ha convingut, sigui Centreamèrica, sigui el Pròxim Orient. Alguns titulars d’exemple: “La Casa Blanca, frustrada per l’envestida israeliana, però hi veu poques opcions”, “Sis mesos de guerra a Gaza. Biden topa amb els límits de la capacitat de pressió dels Estats Units”, “Mentre Israel escala el conflicte al Líban, la influència dels Estats Units és limitada”. Tots tres són del Washington Post, però n’hi hauria d’equivalents al New York Times. I els titulars estan agermanats per una mateixa tara: assumeixen acríticament la narrativa oficial ben múrria. Compren el missatge d'“Oh, ja ens agradaria, però no hi podem fer res”. Potser ja els està bé, la narrativa. Potser.

La gràcia de l’article del The Nation és que no es tracta d’una opinió: s’han dedicat a comptar les fonts esmentades en tots els articles analitzats i el 93% se sustenten en el que diuen oficials israelians, membres de l’administració Biden o aliats de l’encara president en el món dels think tanks. Relat, embolicat amb cel·lofana sensible. Si La Trinca seguís en actiu, afegirien el vers a la seva cèlebre cançó: “Ai, pobre Biden! I el pobre poble què, eh, eh, eh, eh?”