BarcelonaLydia Cacho (Ciutat de Mèxic, 1963) ha dedicat tota la seva vida a destapar i denunciar les xarxes de tràfic sexual a través del periodisme. El 2005 va publicar Los demonios del Edén, un llibre en què revelava els noms dels polítics i empresaris implicats en una xarxa de pornografia infantil, que a Espanya va arribar el 2010 a les llibreries de la mà de DeBolsillo. Arran de la seva feina, Cacho ha estat amenaçada de mort i va ser segrestada i torturada. El 2019 es va exiliar a Madrid després que un grup de sicaris entrés a casa seva i matés les seves mascotes. Des d'aleshores no ha pogut tornar a Mèxic. Ara publica Cartas de amor y rebeldía (Debate, 2022), una biografia feta de cartes, fragments de diaris i fotografies que reflecteixen com ha estat la seva vida.
Què l'ha dut a publicar ara un llibre en forma de biografia?
— Quan els sicaris van entrar a casa meva el 2019 i van matar les meves gosses jo havia sortit només amb el que portava posat. No havia agafat res més i no podia tornar. Em vaig exiliar a Madrid i vaig seguir treballant fins que un dia em van enviar les cartes, les fotografies i els diaris que tenia a la meva casa de Mèxic. Feia temps que el meu editor em demanava que fes una biografia, fa 35 anys que treballo de periodista i ell creia que ja tocava. Això va coincidir amb el fet que un company periodista em va trucar uns mesos abans per dir-me que li havien encarregat fer el meu obituari. Vaig creure que ja era hora d’explicar la meva història.
Què va pensar quan li van dir que farien el seu obituari?
— A Mèxic és bastant habitual. Tinc un amic colombià que ha fet obituaris de companys seus que després han acabat matant. Que l'hi demanessin era molt realista. Jo estava molt amenaçada, m’havien atacat diverses vegades, es donaven totes les condicions perquè hi hagués molt més perill que abans.
Quan era adolescent va decidir marxar de casa i fer del periodisme la seva arma de lluita. Què la va portar a triar el periodisme com a vocació?
— Des de petita estava convençuda que volia ser poeta. Amb 16 anys vaig guanyar una beca literària amb l’escriptor Juan José Arreola. Durant aquell curs vaig llegir un poema meu i ell va agafar el full i el va estripar davant de tothom. Em va dir: "Mai seràs bona poeta perquè estàs massa preocupada per la realitat". Va ser un xoc. I llavors va ser quan vaig encaminar-me cap al periodisme.
El 2005 la van segrestar i torturar a la presó. Com es va retrobar amb aquesta experiència?
— És una experiència que he explicat diverses vegades. Vaig fer-ho al llibre Memorias de una infamia (Debate, 2008) i en una obra de teatre que ara està fent gira per Espanya. Tot allò ho tinc superadíssim, molt treballat psicològicament. Soc una supervivent de tortura, és així. Vaig publicar coses que ningú més sabia i crec que va estar bé fer-ho.
Quan hi estava treballant creia que podia acabar així?
— No m’imaginava que fos tal com va passar. Quan vaig començar la investigació per al meu programa de televisió ja rebia amenaces de mort. I quan vaig publicar Los demonios del Edén sabia el nivell i l’escalada de violència que podia venir. Però hi havia més de 200 nens i nenes en aquella xarxa criminal, no podia tirar-me enrere. Era conscient que estava fent una cosa profundament perillosa. Mai ningú havia publicat abans un llibre sobre explotació sexual infantil amb els noms dels governadors, dels empresaris multimilionaris, dels senadors implicats. Sempre s’explica només la història de les víctimes, jo em vaig atrevir a dir: "He vist els vídeos i aquí hi ha els noms".
Es penedeix d’alguna cosa?
— De res. Estic molt orgullosa de tota la feina feta i de poder seguir parlant amb alguns dels supervivents. Han refet la seva vida i han pogut tirar endavant.
Al llibre explica com una de les víctimes, l'Edith, la va trair. La noia havia sigut víctima d'abusos, però va decidir posar-se de la banda dels abusadors. Com va gestionar-ho?
— Va ser un dels grans aprenentatges de la meva vida. Quan estàs acompanyant les víctimes com a periodista i activista, ningú t’explica per què n’hi ha tantes que es queden atrapades en l’entorn de l’abusador i es converteixen amb el temps en abusadores. Jo em sentia molt responsable de protegir-les, i l’Edith em va plantejar moltes contradiccions, perquè d’una banda era víctima, però de l’altra va fer diners amb tot allò i va portar més nenes dins la xarxa. Em costa moltíssim d'entendre.
De tot el procés periodístic, què ha estat el més difícil?
— El que més m’ha costat és conservar la sang freda davant de tots aquells infants que tenen una valentia insospitada. M'han ensenyat com havia de cobrir allò. Els infants amb qui vaig aconseguir parlar em van fer prometre que faria tots els possibles per ficar a la presó els abusadors, i allà vaig adquirir un compromís per a la resta de la meva vida.
Però no sempre es pot aconseguir.
— Moltes vegades no ho he aconseguit, però altres sí. I em quedo amb això. Els primers quatre anys que vam crear el Centre Integral d'Atenció a les Dones, un refugi per a les víctimes d'explotació sexual, vam aconseguir empresonar més de 100 violadors. Vam poder donar atenció jurídica a les víctimes de principi a fi. Això m’emociona molt, saber que es pot aconseguir.
Com veu la situació del periodisme a Mèxic?
— Cada vegada està pitjor. Segons l'últim estudi de Reporters Sense Fronteres, més del 40% dels atacs a periodistes estan impulsats per agents de l’estat. Per tant, hi ha una part dels polítics que vol atacar la premsa. Però el més perillós és que el president de Mèxic es dediqui a atacar i a desacreditar els periodistes. Em sento trista i traïdora per haver marxat i haver-me salvat. Una gran quantitat de periodistes assassinats eren amics meus. És una gran pena.