¿La televisió ha superat la tirania de la bellesa?

La televisió és imatge i, en nom d'això, durant molts anys s'ha forçat que les professionals que apareixen en pantalla seguissin uns certs cànons estètics i s'adequessin a una idea determinada de feminitat. Les pressions per respondre a la imatge esperada no són només externes sinó autoimposades per anys d'una educació que empeny les dones a tenir una imatge concreta, com reconeixen periodistes i presentadores de televisió. Tot i que en els últims anys els moviments feministes han fet feina de conscienciació per trencar les cotilles de la pressió estètica, alliberar-se de la dictadura de la bellesa continua sent difícil.

La periodista esportiva Danae Boronat, presentadora a Movistar Futbol, decideix què es posa i què no junt amb l'estilista de la cadena, que li fa propostes segons el seu gust i l'estètica que s'ha pactat per al programa. Tot i que assegura que no se sent pressionada, sí que remarca: “Tothom es creu amb dret a opinar sobre el que porto i dir si li sembla bé o no”, encara que moltes vegades aquests comentaris no els hi facin arribar directament a ella. Les opinions sobre la seva imatge també tenen ressò a les xarxes socials. "Normalment sempre van en la mateixa línia: considerar que utilitzo el meu vestuari per cridar l'atenció", explica Boronat, que assenyala que fa molts anys que va decidir ignorar aquests tipus d'opinions. "Em sembla increïble que la gent encara se senti amb el dret de jutjar quines són les teves intencions quan et poses una camisa, un jersei de coll alt o uns talons", diu la periodista, que remarca que són un tipus de comentaris que mai reben els seus companys homes. La situació que descriu Boronat també l'ha experimentat Jèssica del Moral, presentadora d'En línia (La 2), que confessa que els comentaris que rep sobre el programa són gairebé sempre sobre la seva aparença física –el vestuari, el maquillatge o el pentinat– i poques vegades sobre els continguts. "Ho fan homes i dones, i dubto molt que als meus companys homes els diguin el mateix. Sobre la imatge opina tothom".

Un dels casos més paradigmàtics sobre com poden ser de feridors els comentaris que es fan a les xarxes sobre la imatge de les presentadores es va viure durant les últimes campanades de Cap d'Any emeses a TV3, quan el vestuari de Lídia Heredia, Helena Garcia Melero i Cristina Puig es va convertir gairebé en matèria de debat nacional. "Estic convençuda que si les campanades les haguessin fent tres tios això no hauria passat", diu Puig. La periodista assegura que un dels aspectes que li van semblar més perillosos de l’enrenou que es va generar –alguns comentaris deien que se'ls havia imposat un vestuari amb el qual moririen de fred– va ser que moltes crítiques arribaven per part de dones. "Ningú ens va obligar a posar-nos aquells vestits i crec que el feminisme no està renyit amb poder-se posar un vestit de festa per a una nit especial com és la nit de Cap d'Any. Per mi és un feminisme mal entès creure que una dona que vagi guapa, que marqui cintura i que es vulgui posar un vestit llampant no pugui ser feminista", reflexiona la presentadora del Preguntes freqüents, que remarca que mai es posaria una peça de roba que anés en contra del seu criteri.

Pressions autoimposades

"Sovint som les dones les que ens autoimposem una estètica concreta que busca que siguem més estilitzades o refinades", detalla Boronat, que explica que ella sempre surt en pantalla amb talons perquè la fan sentir-se més segura i veure's millor. "Espero, amb els anys, poder anar canviant aquestes autoimposicions i estar tan segura de mi mateixa com per poder sortir amb sabata plana si em ve de gust", reflexiona. En la mateixa línia opina Del Moral, que també detecta l'existència d'una "pressió interna" difícil d'esquivar a causa d'anys d'educació en què s'ha primat que les dones tinguessin una imatge determinada. "Si em diguessin de sortir sense maquillar tampoc voldria, em veuria raríssima", explica Del Moral, que remarca que la pressió per l'estètica no és exclusiva de la televisió, sinó que està present en tots els àmbits de la societat.

Tot i que sovint se sol demonitzar la figura de l'estilista, Berta Vallvé, estilista freelance que treballa habitualment en televisió i formadora de gènere, argumenta que els estilismes també poden jugar un paper fonamental a l'hora de destruir complexos i reforçar l'autoestima. "Un bon estilisme ha de reforçar a qui el duu i pot ser una eina política per empoderar una persona i ajudar-la a ocupar el lloc que li pertoca", explica Vallvé, que remarca que la feina de l'estilista és entendre què necessita cada persona que vesteix per sentir-se còmoda i ben representada, encara que siguin coses ben diferents en cada cas. Vallvé considera que a través de l'estilisme es pot treballar per trencar amb actituds nocives que estan presents en la societat, però també en el món de la comunicació, com ara la grassofòbia o l'edatisme.

"Fent tele és més difícil alliberar-se de la mirada de l'altre, però és imprescindible que ni l'edat ni els cossos normatius ni una actitud sistemàticament simpàtica i riallera siguin per defecte un barem per determinar la presència i el protagonisme de les dones davant les càmeres", reflexiona Anna Pérez Pagès, directora i presentadora del programa Àrtic de Betevé. La periodista, que assegura que mai s'ha sentit pressionada per la cadena per projectar una imatge determinada i que els estilistes treballen amb ella per escollir les peces amb què se sent còmoda, està convençuda que una de les grans batalles que té pendent la televisió és aconseguir que hi hagi dones de més de 40, 50 o 60 anys davant de la pantalla.