“Hi ha tantes coses que no m’hauria d’haver guardat només per a mi!”, diu una àvia. “Quines coses?”, li pregunta el seu net. I ella es queda en silenci, amb la mirada fixada a l’horitzó. Té les mans entrellaçades sobre la panxa i fa girar els dits polzes l'un al voltant de l’altre. No diu res. És una de les converses de la pel·lícula Sugarcane, una altra de les candidates a l’Oscar a millor documental. Produïda per National Geographic, la trobareu a Disney+. Denuncia els abusos de l’Església catòlica als internats i les missions que es van establir al Canadà per convertir els indígenes. Posa el focus en la Missió Saint Joseph, a la reserva índia de Sugarcane, a la Colúmbia Britànica. Però és només un cas que delata els patrons dels infanticidis que es van produir en els centenars d’internats que els governs del Canadà i dels Estats Units van promoure per solucionar el que van anomenar “el problema indígena”. El documental està dirigit per Emily Kassie i Julian Brave NoiseCat, fill d’un dels supervivents de Saint Joseph. El descobriment de desenes de tombes de criatures a prop d’aquesta missió provocarà un escàndol nacional que reactivarà l’interès pel passat: “Els fantasmes dels nens s’han despertat aquests dies”, diuen els mitjans. Surten a la llum els assassinats, abusos, tortures, desaparicions i violacions comesos per capellans i monges. Les seqüeles d’aquestes atrocitats perduren avui en dia, amb una comunitat indígena amb greus problemes d’alcoholisme i un índex molt elevat de suïcidis. Sugarcane segueix la investigació. Més enllà de l’escena en què es fa l’estudi del terreny per descobrir els cossos enterrats secretament, hi ha una imatge colpidora. En un graner troben les inscripcions que la canalla va deixar gravades a les fustes de la paret: els seus noms, els seus laments, la seva desesperació. També es fa palesa la hipocresia de les institucions: el govern canadenc, la policia i l’Església. Ara intenten reparar amb més aparença que voluntat tot el que han ignorat i menyspreat durant dècades.
El documental no té pressa per explicar la història i mai col·loca els supervivents de cara a la càmera. Es preserva una certa intimitat, a partir de converses més familiars. I sovint són els silencis els que expressen el patiment i els abusos. Pocs poden verbalitzar el que van patir. Tot el relat respira una calma tensa, la tranquil·litat una mica pertorbadora pròpia del Llunyà Oest. Enmig de la duresa de la història, emergeix la necessitat de mostrar la cultura que es va intentar aniquilar: els rituals, els costums i l’idioma indígena, que pocs encara recorden i que està a punt de desaparèixer. És una manera de dir-nos que, malgrat el genocidi, han sobreviscut i intentaran perpetuar les seves tradicions.
Sugarcane és un documental de denúncia que vol restituir la dignitat de la comunitat indígena, estigmatitzada i encara maltractada. És un cant a la resistència. Demostra la dificultat d'acabar amb tot un poble, però també com el dolor infligit es transmet al llarg de moltes generacions.
