On són les línies vermelles del 'true crime'?

"Les històries sobre crims reals són reals per a molta gent", diu Steve Martin en una escena de Solo asesinatos en el edificio, sèrie de Disney+ sobre uns aficionats als podcasts de true crime, un gènere que porta anys en auge. Tal com assenyala el personatge de Martin, els oients i espectadors de true crime, fascinats per les narracions, sovint obliden que aquestes històries impliquen persones que les van patir en primera persona o de forma col·lateral com a familiars de víctimes. En l’àmbit català, Crims és el format que ha sabut traslladar millor el gènere al nostre context i això s’ha vist recompensat amb un èxit d'audiència, tal com demostren els quatre episodis especials sobre el crim de la Guàrdia Urbana –l'últim capítol emès fins ara, el tercer, va registrar 514.000 espectadors i una quota de pantalla del 23,6%.

Però la bona acollida del format té una contrapartida: les queixes de familiars de víctimes que asseguren que no s'ha contactat amb ells per demanar autorització per explicar les històries de les persones assassinades. Les protestes posen damunt la taula el debat sobre quines són les línies vermelles d’un dels gèneres preferits dels espectadors i les plataformes: ¿és legítim explicar els casos si els familiars de les víctimes han expressat la seva oposició a fer-ho?

A principis de setembre familiars d’una víctima d'un dels casos en què treballava el programa de Carles Porta van mostrar el seu malestar perquè una història que els és propera i dolorosa ressorgís. "Sentim que s’està fent entreteniment amb una cosa dolorosa i que tu no has dit què et sembla", expliquen a l’ARA, i demanen que no s'expliciti el nom de la víctima per evitar que se'n torni a parlar. Es queixen que no se’ls demanés el seu parer sobre la idoneïtat de tractar el cas, tot i que asseguren que són conscients que legalment no hi ha cap norma que obligui un mitjà o un programa a demanar un consentiment explícit. "Sabem que legalment ho poden fer, però èticament ens semblava vergonyós i ens feia mal", remarquen. Creuen que si algú té interès en el cas pot recórrer a les informacions que es van publicar a la premsa quan van tenir lloc els fets.

Els responsables de Crims han recordat en diverses ocasions que l’espai no té cap obligació legal de demanar consentiment perquè totes les històries que expliquen són informacions que ja s’han publicat anteriorment i són de caràcter públic. A més, assenyalen que, si bé no és necessari el consentiment, s’intenta tenir sempre que es pugui l’autorització per part dels familiars –en el cas d'Helena Jubany, per exemple, els familiars van col·laborar per forçar una reobertura de la investigació de l'assassinat–. Des de Crims asseguren que l’equip del programa té un diàleg constant amb els familiars fins al punt que en alguna ocasió s’han descartat algunes històries per evitar-los reviure fets traumàtics, com ha passat finalment amb el cas que va generar controvèrsia al setembre. Tot i les reticències que puguin tenir familiars propers a les històries que explica Porta, Crims no només és un dels programes amb més audiència dels mitjans públics catalans sinó que també és l'espai que rep una millor valoració qualitativa per part dels espectadors: en el panel de setembre de la consultora GfK va obtenir una nota de 8,6; una xifra que supera la que obté TV3 en la seva globalitat, que és de 8,4.

Quan Porta va presentar el podcast El segrest, que reproduïa els mesos de captiveri de Maria Àngels Feliu de forma immersiva, va reconèixer que la farmacèutica d’Olot, que fa anys que viu allunyada de la vida pública, no volia que es tornés a parlar del seu cas. En una entrevista amb l’ARA, el periodista explicava que va decidir tirar endavant amb el podcast perquè era un "cas únic que mai s’havia explicat de forma completa" i que tot i les reticències de Feliu ella "respectava la llibertat d’informació i d’expressió". Assegurava que la farmacèutica li va demanar que si explicava la seva història ho fes sense "fer mal" i precisament aquí és on marca la línia vermella Porta, que assegura que, al final, l'important és que les històries s'expliquin amb respecte.

Fugir del sensacionalisme

Crims és el màxim exponent català del gènere del true crime, però d'exemples del gènere n'hi ha a cabassos a totes les plataformes de streaming. Una de les primeres produccions que es van aventurar a fer rememorar un cas criminal cèlebre va ser Muerte en León (HBO), sobre l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco. El seu director, Justin Webster, també creu que quan es tracta el gènere del true crime el més important és el to. "Si haguéssim de demanar el consentiment de totes les persones implicades en un cas de true crime seria la fi del gènere. El que sí que fem és avisar la gent involucrada en la història i intentar que hi participin i, si no és necessària la seva participació, almenys que n'estiguin informats. És més aviat una qüestió de cortesia que de consentiment", reflexiona. Wesbter recorda que és important que els periodistes i els historiadors gaudeixin de la llibertat necessària per investigar sense restriccions.

Per al director, un dels punts clau del gènere és la intenció. "L'important és la manera de tractar aquestes històries, si la intenció és sensacionalista o simplement ser un entreteniment, en lloc de descobrir o aclarir uns fets. En el boom d'aquest tipus de sèrie documental hi ha de tot", explica Wesbter, que assenyala que una de les maneres de fugir del groguisme és poder treballar sense presses. Ell assegura que les plataformes s'han adonat que una història sobre un assassinat és interessant si explica alguna cosa més sobre la societat o aporta una reflexió filosòfica: "Les sèries de no-ficció han de respondre a dues preguntes bàsiques: què és veritat i com vivim".

"Des d'una perspectiva comunicativa s'hauria de prioritzar que els familiars poguessin dir-hi la seva abans de res, i no pas que no es contacti amb ells o que s'obviïn reticències", assenyala Raquel Herrera, professora del màster de periodisme i comunicació digital: dades i noves narratives de la UOC. Sobre els perills de caure en el sensacionalisme, considera que és bàsic partir d'un punt de vista en què es doni prioritat a no fer més mal a les persones afectades. "Si tu et bases en la realitat, has de ser molt curós. Hi ha hagut molts casos de tractaments mediàtics en els quals hi havia estereotips i biaixos", recorda Herrera, que assenyala que un dels perills del gènere és la romantització dels assassins.

Herrera creu, però, que els documentals i sèries de no-ficció sobre crims del passat no tenen per què ser nocius i poden servir per redreçar injustícies. En aquest apartat destaca el documental de Netflix El caso Wanninkhof-Carabantes, que reflexiona sobre l'error judicial que va portar a la presó Dolores Vázquez, acusada d'haver matat Rocío Wanninkhof. En aquest treball, dirigit per Tània Balló, Vázquez no hi apareix explicant què va suposar per a ella la condemna errònia perquè la directora va decidir respectar la seva decisió de mantenir-se allunyada dels mitjans. Aquest octubre, però, la HBO estrenarà Dolores: la verdad sobre el caso Wanninkhof, un documental en què Vázquez sí que parlarà després de 20 anys de silenci i exili a Anglaterra. L'assassinat de Rocío Wanninkhof és un dels casos d'assassinat que més rebombori mediàtic van generar en el seu moment, però altres com el crim d'Alcàsser o el cas d'Asunta Basterra també han passat pel sedàs del true crime.