Dimarts a la nit, La Sexta estrenava una nova temporada de Pesadilla en la cocina, en què el xef Alberto Chicote supervisa restaurants i bars amb greus problemes de salubritat i economia per intentar capgirar la situació. El presentador és el primer a crear el conflicte, mantenint una actitud que provoca baralles i humiliacions. La impertinència amb les cambreres i l’habilitat per confrontar amos i treballadors garanteix la crispació que necessita tot reality per ser reeixit. La recreació visual en la brutícia extrema i el fàstic que fa l’emmagatzematge del menjar és un altre element que estimula la morbositat i l’impacte del programa.
En la primera emissió, Chicote anava fins al barri del Clot de Barcelona per posar remei al Nicasso, un restaurant de cargols i callos. El panorama, com és habitual, provocava nàusees: paneroles per tot arreu que les cambreres mataven socarrimant-les amb un bufador, merda per tot arreu, menjar podrit a la nevera, un gat passejant per la sala i l’amo dormint al magatzem, enmig de les ampolles de vi i els estris de cuina. El sistema elèctric estava en una greu situació deficitària i no calia ser cap expert per detectar que les instal·lacions no complien els requisits bàsics que exigeix la normativa.
Quan un veu aquest espectacle vomitiu en un restaurant de Barcelona és inevitable preguntar-se per la feina dels inspectors de sanitat, perquè sembla impossible que un local d’aquestes característiques es pugui mantenir obert en una ciutat d’un país mínimament desenvolupat. La gestió que feia l’amo tant de l’establiment com del personal era més que dubtosa i, de fons, hi havia molts més problemes que superen l’abast d’un programa de televisió. Pesadilla en la cocina és un makeover show que viu del fàstic i de les discussions, però sense cap voluntat i amb molta cruesa, també posa de manifest aspectes que tenen a veure amb els drets laborals i l’explotació dels empleats. Evidencia com en l’àmbit de la restauració hi poden malviure propietaris i treballadors sense cap formació professional que normalitzen la manca d’higiene i les negligències en la manipulació d’aliments sense que això tingui conseqüències.
En el tram final del programa arriba la transformació. Com per art de màgia, descobrim les reformes que Chicote ha dut a terme en el restaurant per millorar-lo. Se suposa que també orienta el propietari en la manera de portar el negoci. La tele esdevé la creadora d’un miracle. Amo i treballadors ploren emocionats per la nova vida de l’establiment, com si el programa i no el propietari fos el responsable de la neteja de la cuina i l’emmagatzematge dels aliments. Però tot plegat és només una operació de maquillatge transitòria per resoldre l’espectacle televisiu i no pas per salvar cap restaurant. És un show que viu de la incultura gastronòmica que tan bé sobreviu en un dels països del món on diuen que es menja millor.
