El somni impossible del periodisme

Diuen que el periodisme ja és per tot arreu. Que qualsevol armat d'un mòbil amb càmera ja és un periodista. Que gràcies a aquests ciutadans podem estar informats dels esdeveniments a la plaça Tahrir del Caire o al parc Zucotti de Nova York… Així és. La cosa és que quan s'acaba la moguda als Tahrirs i als Zucottis del món i comença la construcció o reconstrucció d'un país, d'una societat, d'un sistema… llavors aquests ciutadans no hi són i comença la tasca d'uns altres ciutadans, els periodistes, que sí que hi som.

"La gent de la premsa volem somnis impossibles... Suposo que som uns sentimentals incorregibles. Si no estiméssim aquests somnis impossibles no treballaríem en una indústria que funciona amb tecnologia que, bàsicament, es va desenvolupar als segles XVI i XVII". Així responia Johnny Apple, mític corresponsal polític del Times de Nova York, en una entrevista a Lear's, una revista ja desapareguda.

La tecnologia ha canviat radicalment. Encara canviarà més. Els somnis impossibles, però, continuen sent els mateixos. El periodisme té a veure amb descobrir i publicar la informació important per a la llibertat de les persones i per al funcionament i el futur del mateix país. I és la persistència d'aquest somni -més que les piulades a Twitter, els blocs, el cercle d'amics o el nombre de clics- el que encara defineix què o qui és un periodista. Potser és la curiositat o la tenacitat. És la voluntat i la decisió d'arribar al fons d'una història, de desenterrar la veritat, el que determinarà el futur del periodisme. Tant se val si es lliura en una piulada de 140 caràcters, una entrada de 300 paraules al bloc, un text de deu mil paraules o un vídeo de dos minuts o tot plegat. O si es ven cada matí al quiosc o circula de punta a punta del planeta en pocs segons.

*Dedicat a la gent que fan l'ARA, en el primer aniversari.