El so de la ràdio: a la caça de l’oient

Si algun dia la Mònica Terribas assumís la conducció d’ El món a RAC1 o en Jordi Basté la d’ El matí de Catalunya Ràdio -només és una hipòtesi, no tinc cap informació privilegiada sobre aquesta qüestió-, les seves veus ens arribarien amb un so clarament diferent del que sentim als seus programes actuals. Cada emissora de ràdio té un so propi, tan característic que som capaços d’identificar-la quan explorem el dial de sintonia del receptor, encara que no coneguem la persona que parla o la cançó que sona en aquell precís moment. Aquest caràcter audible és fruit de diversos factors, des de l’acústica de l’estudi fins al tipus de micròfons, però molt especialment del tractament electrònic que s’aplica al so abans d’enviar-lo cap a l’emissió per antena o per internet, i que és comú a tots els programes i franges horàries de cada casa i sobre el qual els operadors de so de l’estudi no tenen cap control. Els responsables tècnics de tres emissores catalanes m’han explicat les seves receptes sonores.

El so distintiu d’una emissora es tria en el moment de la seva creació i acostuma a mantenir-se estable al cap dels anys. L’objectiu que es busca depèn del tipus de programació: no és el mateix una emissora generalista, en què domina la paraula, que una de tipus musical, i dins d’aquest àmbit són molt diferents Catalunya Música, especialitzada en clàssica i que busca sonar completament neutra, que FlaixFM, dedicada al dance i clarament agressiva. Joan Francesc Castelló, cap de manteniment tècnic de les emissores de la Generalitat, explica a l’ARA que tant a Catalunya Ràdio com a Catalunya Informació es persegueix sobretot que el so sigui intel·ligible en qualsevol tipus de receptor, des del transistor de la cuina fins a la ràdio de butxaca que s’escolta amb auriculars a la grada de l’estadi. David Marca, director tècnic de les emissores del Grupo Godó, té el mateix objectiu en el cas de RAC1. Els dos especialistes també coincideixen a donar una gran importància al so tal com se sent dins d’un cotxe, fins al punt que, segons Marca, “si sona bé al cotxe, sonarà bé amb qualsevol altre aparell”.

Pràcticament totes les emissores d’aquí tracten l’àudio que surt de l’estudi abans d’emetre’l amb processadors de la marca nord-americana Orban, la referència mundial en aquest sector. En algunes emissores encara hi ha els primers equips analògics, que ofereixen una varietat limitada d’ajustos, mentre que les més recents tenen només els models digitals més nous, amb possibilitats de configuració gairebé infinites. Amb aquesta mena d’aparells, els tècnics poden regular aspectes com l’equalització -l’equilibri relatiu entre bandes de freqüència, que dóna més o menys pes als sons aguts, mitjans o greus-, i la separació estereofònica entre el canal esquerre i el dret -accentuant o restringint la de la música original-. Tanmateix, en les emissores de més audiència aquests factors es modifiquen més aviat poc. En canvi, els paràmetres que resulten més crucials són els que afecten la dinàmica, la diferència entre els sons més forts i els més febles d’un programa. Totes les emissores generalistes, i sobretot les musicals, persegueixen que el seu so estigui sempre present per captar l’oient que passa accidentalment per la seva freqüència quan explora el dial del receptor. Això s’aconsegueix comprimint la dinàmica original amb el processador d’àudio, elevant el nivell dels sons més febles, i ha portat a veritables guerres de sonoritat entre emissores. L’altre paràmetre crucial per al so que sentim és el limitador, que, perquè el nivell general del so pugui ser més alt, retalla els pics que superen el màxim absolut per sobre del qual l’emissora de FM envairia la banda de freqüències veïna, cosa que suposa una infracció de la llei.

Cada especialista combina aquests factors per aconseguir el seu so característic, tenint en compte que un excés de processament pot ser perjudicial perquè produeix fatiga auditiva (la ràdio parlada s’escolta durant molta estona seguida, i si rebés el mateix tractament que la música dance acabaríem canviant d’emissora abans d’un quart d’hora) i perquè introdueix retard (això complica el desig dels conductors de la majoria dels programes, que prefereixen escoltar pels auriculars el so processat, tal com arriba als oients, i no l’original, tal com surt de l’estudi). En tot cas, Jordi Bartomeus, de Barcelona FM, considera que “els enginyers de mescles dels discos es posarien les mans al cap si sentissin com sonen en algunes ràdios les seves creacions”.

De tota manera, els processadors d’àudio no ho són tot en el so d’una emissora. També es veu afectat per factors físics: l’estudi 1 de Catalunya Ràdio, on es produeixen la gran majoria d’hores de programació del canal, és relativament petit i té grans finestrals de cara al carrer, i encara que estan ben aïllats cal anar en compte de no captar el trànsit de la Diagonal. A RAC1, a l’altra banda de Francesc Macià, no tenen aquest problema perquè són en una quinzena planta, però l’estudi principal és més ampli i té molt vidre, que el fa més reverberant, a diferència dels locutoris d’estil clàssic com el de Barcelona FM, emmoquetat per aconseguir un so més esmorteït que cal compensar electrònicament. I, finalment, el so de les ràdios parlades depèn en gran mesura dels micròfons: Catalunya Ràdio i RAC1 fan servir el mateix tipus, relativament antic: el model 441 de la marca alemanya Sennheiser, del qual destaquen la qualitat dels greus. Curiosament, en els dos casos el tenen configurat en la modalitat de captació de música, i no en la de veu, com seria previsible. I hi ha una excepció: Mònica Terribas condueix El matí de Catalunya Ràdio amb un micròfon sense fil que permet que es mogui per l’estudi i adreçar-se als entrevistats sense haver d’estar encarada a la taula.