Sis sèries de comèdia genials que ho dissimulen prou bé
Repassem alguns dels títols que sota una primera capa de dramatisme estan farcits sovint d'humor negre
BarcelonaLa frontera entre comèdia i drama cada cop és més difusa en l’univers seriòfil. La tendència va començar fa anys, amb sèries diguem-ne serioses –com Orange is the new black– que optaven, tanmateix, a competir a la categoria de comèdia en els diferents certàmens de sèries. Després van venir les dramèdies, com After life, on els moments decididament humorístics s’alternaven amb d’altres emotius, de llagrimeta. En els últims temps, s’estilen els drames que en la superfície narren fets colpidors o violents, però que tenen un humor negríssim, del que provoca el riure per nerviosisme. Formalment són drames, però admeten una lectura sencera en clau de comèdia, si s’eixampla el perímetre de la comèdia més enllà de l’acudit o el gag visual. Aquestes són sis de les millors comèdies que, en grau divers, ho han intentat dissimular.
Los Soprano (HBO Max)
Ningú voldria somriure a destemps davant Tony Soprano, però el cert és que una de les sèries fundacionals de l’era daurada de les ficcions es basa justament en la incapacitat del protagonista per mantenir mínimament endreçada la seva vida. En oposició a la figura règia i portentosa de Marlon Brando fent de Vito Corleone, James Gandolfini i el seu habitual barnús encarnaven just el contrari: algú superat per les circumstàncies perquè, com deia el lema de la sèrie, si una família no el mata, ho farà l’altra. I, efectivament, la seva parentela dins la màfia era terrible i, per dir-ho suau, pintoresca. La violència figurava en primeríssim pla, però els corrents soterranis eren decididament còmics i es pot considerar fundadora d'aquest subgènere de comèdies camuflades.
Succession (HBO Max)
Aquesta lluita pel poder d’un imperi de comunicació entronca directament amb els drames de Shakespeare sobre reis i emperadors. Però, amb la mateixa punyeteria que el bard més famós, els creadors de Succession hi posen tot el pebre de comèdia que hi poden, sobretot gràcies a uns diàlegs plens d’efervescència verbal on, amb cara ben seriosa, se’n diuen els uns als altres de l’alçada d’un campanar. Un dels actors protagonistes, Jeremy Strong, va ser objecte d’un perfil periodístic ben cruel: el retrataven com a algú que es prenia el seu personatge seriosament, sense adonar-se que, en el fons, tot allò era una gran farsa paròdica sobre els poderosos.
Severance (Apple TV+)
Un vidu accepta sotmetre’s a una operació de cervell que li permet treballar en una sinistra empresa on, gràcies a la intervenció, mentre és a les seves dependències no recorda res de la seva vida a fora. Cada tarda, quan plega, reprèn la seva vida civil sense saber què fa el seu altre jo en aquell misteriós edifici solitari. La sèrie, dirigida per Ben Stiller, explora l’alienació laboral, la depressió i el laberint que és cada cervell. I, tot i que l’atmosfera és grisa i tristíssima, la posada en escena, al límit del grotesc, acaba funcionant com una paròdia negríssima sobre la vida grisa de l’oficinista.
Breaking Bad (AMC)
La sinopsi d’aquest clàssic no podria ser més colpidora: Walter White, el tímid professor de química d'un institut, malalt terminal, entra en el negoci de la metamfetamina per deixar arreglada la família i acaba abraçant fins a un punt terrorífic la seva nova identitat. Però, sota aquest esquema, hi ha una magnífica parella de pallasso llest i pallasso tonto –el seu ajudant, Jesse Pinkman, és un desastre amb potes–. I tota la posada en escena, farcida de violència explosiva en el paisatge desèrtic d’Albuquerque, tenia un aire sorprenentment similar als dibuixos animats del coiot i el correcamins. Algunes de les situacions, per paroxístiques, feien petar de riure: la vàlvula per on deixar airejar tota la pressió acumulada.
Beef (Netflix)
Una quasi topada en cotxe entre un home i una dona amb problemes personals fa que aquesta enganxada escali ràpidament i es torni una batalla oberta on tots dos canalitzen les seves respectives frustracions en l’intent d’humiliar l’altre. Aquesta comèdia negra de Netflix s’ha alçat amb 13 nominacions als Emmy d’enguany, té la crítica a favor i compta amb la carta guanyadora de les interpretacions brillants dels seus dos protagonistes, Steven Yeun (The walking dead) i la monologuista Ali Wong, que firma també el guió i la producció d’aquesta exploració de l’angst suburbà, apujant tant les apostes que tot es torna una caricatura, farcida d’esclats d’un humor grotesc que faria feliços els barrocs.
Barry (HBO Max)
La depressió és un afer difícil d’abordar en una sèrie des de la literalitat, ja que la seva naturalesa paralitzant no és el més amable per a l’espectador en termes de ritme narratiu. Per això sovint s’aborda des de la comèdia, com fa per exemple Bo Jack Horseman. Un altre exemple és Barry, un clàssic dels Emmy i que tot just ara ha estrenat la seva quarta i última temporada a HBO Max. El personatge titular és un sicari tristoi i desencantat de la vida que prova de recuperar l’espurna apuntant-se a un curs actoral. L’habitualment expansiu Bill Hader (Saturday Night Live) compon aquí un protagonista taciturn però que provoca el somriure malèvol amb la seva crisi existencial mal resolta i la impossibilitat de no acabar amb les mans tacades de sang.