Des que Ana Rosa Quintana va aterrar a les tardes de Telecinco, el presentador Xavier Sardà li ha fet de tertulià setmanal, ajudant-la a remuntar un programa xaró que utilitza els temes més tronats, morbosos i sòrdids per cridar l’atenció. Quintana, que aquesta setmana ja ha agafat vacances, ha resistit la temporada derrapant en moltes ocasions, poc àgil, molt espessa a l’hora de gestionar les polèmiques, plantejant temes tòpics i absolutament caducs i embolicada en una bandera política que l’ha portat a vespers ideològics lamentables.
La funció de Xavier Sardà a TardeAR és de dinamitzador i polemista, intentant compensar les mancances de la presentadora. Però el resultat és encara més depriment, perquè l’un per l’altre s’han abocat al despropòsit. El presentador està fent de titella de la televisió més vulgar, ridícula i mediocre amb l’actitud d’aquell a qui li rellisca absolutament tot. Sardà fica cullerada a “El verano dispara las separaciones”, “Infieles reincidentes”, “Cómo afecta el calor al cerebro”, “Hijos de papá”, o, en el súmmum de la grassofòbia, “¿Es necesario estar delgado para triunfar?”. Sardà, setmana rere setmana, ha fet malabars al costat d’Ana Rosa Quintana. El programa intenta reproduir el clima de les taules de debat del Crónicas marcianas, fent-lo coincidir amb Boris Izaguirre. Sardà s’aixeca de la cadira, crida, fa escarafalls, mou els braços i es comporta de manera abrandada i fatxenda per donar ritme i crear ambient. El problema és que la televisió –i els espectadors– han evolucionat i tot plegat ha perdut la sensació d’espontaneïtat per convertir-se en un circ prefabricat en el qual l’audiència ja detecta tots els mecanismes. És un xou artificial. Sardà, foteta i obedient, conscient de quin és el seu paper, li pren el barret de cuinera a una pobra dona que ha anat a preparar un guisat al programa i entre tots se’n riuen traient-la de polleguera.
Ja s’entén que l’aparell mediàtic enganxa, i que l’adrenalina televisiva és addictiva. Xavier Sardà sembla disposat a donar-ho tot per la causa telecinquera a risc d’acabar amb la síndrome de Joe Biden. Sardà ha tingut la sort que part de la professió més ensabonadora ha camuflat el Crónicas marcianas de televisió de culte i no televisió porqueria. A l’Obrim fil de La1 va acabar fent de cunyat saberut intentant instigar la discussió. I ara fa de comparsa en tertúlies desmanegades. No és un problema d’edat sinó de la convicció de sentir-se imprescindible, és l’estrella que es resisteix a deixar de ser-ho, és el líder inconscient de la necessitat d’evolucionar, és el showman aliè als canvis, insistent en aplicar la mateixa fórmula de fa vint-i-cinc anys. És el presentador que no sap renunciar a ser el centre d’atenció. Arriscant-se a convertir-se en el senyor Casamajor, Sardà hauria de veure que ha tingut tanta sort professional a la seva vida que saber marxar a temps i fer-ho amb dignitat és també part del triomf professional.
