‘Sex education’: teràpia sexual a l’institut

“Tinc el pèl púbic descontrolat”. “M’he enamorat del nostre professor”. “M’he follat una síndria i ara em cou quan pixo”. “No sé què vull quan faig l’amor, ningú no m’ho havia preguntat mai”. “No tinc cap consulta, però vinc aquí perquè la gent es pensi que ja ho he fet”. Aquestes són algunes de les qüestions que surten al consultori mig improvisat que l’Otis (Asa Butterfield) i la Maeve (Emma MacKey) munten al seu institut a Sex education, la nova sèrie adolescent de Netflix. Preguntes més heterodoxes de les que se solen formular en els espais oficials per a aquest tipus de pedagogia, els que recullen formats televisius de no-ficció com Oh my goig o una recent entrega del Quèquicom.

El punt de partida de Sex education entronca amb la idea fundacional de les comèdies adolescents de finals dels 70 i principis dels 80: el jove protagonista, l’Otis, que no encaixa amb la idea de noi seductor o popular, s’obsessiona amb perdre la virginitat o amb masturbar-se satisfactòriament per primer cop. El problema de l’Otis és que la seva mare, la Jean (Gillian Anderson), és terapeuta sexual i tanta instrucció teòrica l’ha acabat bloquejant. Però alhora li ha proporcionat un bagatge que li permet ajudar la resta d’estudiants de l’escola amb tots aquells temes al voltant del sexe que sempre han volgut saber però mai han gosat preguntar.

Sex education pica l’ullet a aquella tradició de pel·lícules per a joves que mostraven sense complexos el desig sexual com un impuls democràtic que no només afecta la gent atractiva ni tampoc està lligat necessàriament al romanticisme. Però alhora posa de manifest com han canviat les coses en pocs anys respecte a aquelles comèdies populars nord-americanes que s’expressaven des de l’heterosexualitat més rància i en què les noies es concebien només com a objectes del desig. A Sex education la sexualitat es presenta de manera més variada i complexa, i les qüestions lligades a la diversitat entre els joves ja ni tan sols són un tema dramàtic, cosa que no li impedeix assenyalar el camí que encara queda per recórrer, sobretot a través del molt bon personatge de l’Eric, l’amic de l’Otis.

La sèrie, creada per Laurie Nunn, treu el màxim profit de l’humor a l’hora d’encarar la pedagogia sexual. Però també sap dedicar el to i el temps necessaris a aspectes més delicats. En aquest sentit són exemplars els episodis en què l’Eric es troba perdut i sol amb la seva disfressa de Hedwig and the Angry Inch ; l’episodi de l’avortament, en què, en una banda sonora plena de grans temes molt ben col·locats, es recorre a una de les cançons més tristes de The Smiths, Asleep ; i el que aborda com s’estigmatitza l’aparença de la vulva i els problemes del sexting a través d’un homenatge al moment més solidari del film Espàrtac. Sex educaction reivindica una sexualitat adolescent desacomplexada sense oblidar el costat emocional dels personatges.

Però la sèrie també mostra els nous tòpics i les velles inèrcies que arrosseguen les sèries juvenils contemporànies: el patró del noi pagafantes enamorat de la guapa rareta s’està començant a repetir massa; les noies geek ja no són una excepció però sembla impossible imaginar-les atractives de cara als nois; la diferència de classes es contempla més com un element dramàtic que no pas com un problema polític que s’hagi d’encarar; i la grandiosa Gillian Anderson com a dona madura amb una vida sexual d’allò més activa de vegades està al caire de l’autoparòdia.

+ Detalls

'Sex education'

De Laurie Nunn

Netflix