'WandaVision' fa entrar en crisi el 'binge-watching'

BarcelonaFa uns anys, molt abans de la posada en marxa de les plataformes, veure un episodi d'una sèrie era gairebé un esdeveniment social. Amb l'arribada de Netflix i la seva política d'estrenar temporades completes, el consum de sèries va canviar radicalment i els espectadors es van acostumar a empassar-se la nova entrega de la seva ficció preferida en un parell de dies, una deglució intensiva que va donar lloc al que es coneix com a binge-watching. Quan semblava que aquest model de consum –que fa que ho veiem tot de pressa i ho oblidem encara més ràpidament– havia arribat per quedar-se, WandaVision (Disney+) l'ha fet entrar en crisi.

Quan Disney+ va saltar a l'arena de les plataformes ja va anunciar que seguiria les seves pròpies normes i que això implicava allunyar-se del model que havia imposat de facto Netflix. La seva aposta era un sistema mixt en què el dia de llançament s'oferien els tres primers episodis i després es passava a fer-ne emissions setmanals. Així ho ha fet amb les seves dues sèries de capçalera, The Mandalorian (sorgida de l'univers Star Wars), i WandaVision. La sèrie de Marvel és conceptualment arriscada. Wanda Maximoff i Vision, superherois de Marvel, viuen en una espècie de sitcom que en cada capítol canvia de dècada, fent així un homenatge a la història de la televisió. Tot i aquest element autoconclusiu, la sèrie planteja un misteri –¿per què són en aquesta sitcom?– que es va revelant amb comptagotes i que no arrenca gairebé fins al final del tercer capítol. Amb les emissions setmanals, Disney controla el tempo de la sèrie i fa créixer les expectatives dels seguidors.

Segons la consultora Parrot Analytics, que mesura l'audiència d'una sèrie analitzant els comportament en xarxes socials, les puntuacions i les dades de pirateria, WandaVision es va convertir en la ficció que més interès despertava menys de quatre setmanes després de la seva estrena, el 15 de gener. La consultora assenyala que si bé no va tenir un debut espectacular, l'interès no ha parat de créixer i fins i tot va experimentar un pic després de l'emissió de l'episodi cinc, que s'acaba amb una situació de suspens, el que es coneix com un cliffhanger. Des de llavors ocupa la primera posició de les sèries més populars a tot el món.

"Quan s'estrena una sèrie de Netflix amb model binge-watching veiem que l'interès es dispara com un coet durant la primera setmana", explica Wade Payson-Denney, analista de la consultora. Aquest sistema fa que sèries de gran popularitat com The Crown i Los Bridgerton visquin un esclat molt potent, però que s'esvaeix ràpidament. "En canvi, amb les emissions setmanals veiem que la popularitat es va construint de manera més gradual, sobretot amb sèries com The Mandalorian i WandaVision. Això fa que es mantinguin més temps en la conversa entre els usuaris", explica.

Quan Disney va començar a operar, el seu catàleg pel que fa a sèries era molt limitat i The Mandalorian era, bàsicament, el seu principal atractiu. L'emissió setmanal assegurava a l'usuari un motiu per continuar pagant el servei. En canvi, si Disney n'hagués estrenat la primera temporada de cop, corria el risc que els usuaris s'hi donessin de baixa després del primer cap de setmana. Més enllà dels motius econòmics, els responsables asseguren que l'emissió setmanal respon al seu concepte de "diversió". Segons Kevin Feige, CEO de Marvel Studios, The Mandalorian ha demostrat "que en certa manera és divertit intentar endevinar què passarà després, tenir una setmana per especular, revisar i construir expectació".

Disney no està sola

La companyia del ratolí Mickey no és l'única que aposta per aquest model de consum, que s'assembla cada cop més al de tota la vida. AppleTV+, una de les últimes a aterrar en la guerra de les plataformes, també funciona amb un sistema híbrid. La seva sèrie de capçalera, The morning show, va debutar amb els tres primers episodis de cop i després ja en va fer emissions setmanals. Ted Lasso, el seu èxit inesperat, també va seguir aquest esquema. El bon funcionament ha fet que la companyia canviés els plans per a algunes de les seves altres sèries: la primera temporada de Dickinson, la sèrie mil·lennial sobre la poeta nord-americana, es va estrenar tota de cop, però la segona, que va arrencar el 8 de gener, segueix el model de la resta de les seves companyes de catàleg. "Aquesta temporada té més suspens, és més sofisticada i elevada. Crec que les emissions setmanals permetran als espectadors digerir millor tot el que hi passa. Haver d'esperar per una cosa que tens moltes ganes de veure genera una sensació d'amor-odi", assegurava durant la presentació de la temporada Hailee Steinfeld, protagonista i productora de Dickinson.

Més enllà d'aquestes dues plataformes, també n'hi ha d'altres que estan modificant el sistema d'emissió. Com ara Amazon, que amb la segona temporada de The boys, una de les produccions que més bé li han funcionat, va decidir fer-ne emissions setmanals. En aquest cas, va ser a proposta dels productors de la sèrie. "Ens fa la sensació que si ofereixes els vuit episodis de cop l'espectador té una mena de pujada de sucre. La gent veu la temporada en una setmana o dues. Hi ha molta activitat, però després desapareixes", va explicar Erik Kripke, showrunner de la sèrie, a Collider. "Hi ha tants moments fantàstics a la segona temporada, que volem que els espectadors tinguin temps de gaudir-los, que puguin reflexionar-hi i parlar-ne abans de passar a la cosa següent; així allarguen una mica més la conversa. Crec que una mica d’expectació per als fans és sana", assegurava.

Sèries com Veneno i Patria a Espanya, però també The flight attendant, una de les sorpreses de HBO Max, han utilitzat amb èxit el sistema d'emissió setmanal, de manera que sembla que ens fan tornar a aquells temps en què la nostra sèrie favorita tenia un dia de la setmana reservat.