Ficció

Dani de la Orden: "La vida rutinària i avorrida és la millor de totes les vides"

Director

Dani de la Orden en una imatge d'arxiu
4 min
6
Regala aquest article

BarcelonaDani de la Orden estrena el dimecres a AppleTV+ A muerte, una comèdia romàntica rodada abans de Casa en flames. La sèrie és una història sobre pols oposats que s'atreuen i ho tenen tot en contra: el sempre prudent Raúl (Joan Amargós) acaba de ser diagnosticat amb un càncer de cor i s'enfronta a una operació complicada, mentre que la Marta (Verónica Echegui), d'esperit més lliure, s'acaba de quedar embarassada d'una relació esporàdica. Quan es retroben després d'anys de no veure's, aniran construint una relació amenaçada per aquests dos importants secrets.

A muerte és una comèdia romàntica en què la mort és molt present. Per què va decidir que la mort fos un dels temes de la sèrie?

— Perquè et fas gran i, per tu o pel teu entorn, toca. Quan tens vint anys i veus una pel·lícula romàntica tot són brindis i hihi haha, i quan passes dels trenta-cinc, de sobte, et fa mal alguna cosa o has d'anar al metge. Veus que les coses poden fallar. Bàsicament, jo volia parlar d'una relació d'amor a través de la malaltia: com gestiona una persona la malaltia, perquè hi ha molta pressió amb missatges com "millora't", "sigues positiu", o "gaudeix de la vida". Quan tu estàs en un procés de dolor i foscor, sentir-te obligat a passar-t'ho bé et fa sentir malament. A vegades és més lícit i ajuda més dir "acompanya'm en aquest camí de foscor que tinc ara, que espero que no sigui per sempre". Per altra banda, també volíem explicar una comèdia romàntica sobre les dues persones menys idònies l'una per a l'altra que es coneixen en el moment menys idoni. Em semblava molt guai fer una comèdia amb la vida en mode difícil, perquè quan és en mode fàcil a les pel·lícules no és tan divertit.

Quan les coses es posen difícils és quan es descobreix com és un i la gent del seu entorn?

— Sí, sempre. I a més fa riure. Abans de l'alba i Abans del capvespre són maquíssimes, però no fan gràcia.

El Raúl té una vida normal.

— Normal, rutinària, avorrida. La millor de totes les vides.

És el seu alter ego?

— En moltes coses sí. Soc un defensor de l'avorriment màxim i la tranquil·litat. Sí que és veritat que en el món del cine hi ha una certa ambició, però aquesta ambició s'ha tranquil·litzat molt i ara el cinema és una feina que haig d'anar fent. En funció de si m'agrada molt la història o si haig de renovar la cuina, faig una pel·li o una altra. No em considero un gran director: he fet moltes pel·lícules d'encàrrec, he fet pel·lícules totalment impersonals, però que m'han ajudat a fer callo a l'hora de rodar. La meva trajectòria és totalment erràtica i descompensada: de sobte fas una pel·li nova, però la següent no acaba de funcionar, i de cop estàs fent 25 temporades d'Élite. En el meu cas és perquè abans hi havia una certa inconsciència, perquè no sabia dir que no. Em sentia tan agraït que la gent em donés permís per rodar que deia que sí a tot. Arribar a adonar-me que tenia dret a dir que no m'ha costat.

Creu que tenim massa pressió perquè les nostres vides siguin excepcionals i en cap cas monòtones?

— Les xarxes socials, els llibres d'autoajuda i els pòdcasts et diuen que la teva vida és una merda i que ho estàs fent tot malament. Tots t'empenyen a ser "la millor versió de tu mateix". No podem frenar una mica? Potser ser la millor versió de mi mateix no em fa més feliç, potser la millor versió de mi mateix és una llauna. Després, hi ha la frase de "surt de la teva zona de confort". Què és aquesta tonteria? A mi m'ha costat quinze anys arribar a la meva zona de confort, rodant coses que no volia, amb una vida emocional que no acabava de funcionar i amb tota mena de problemes. En el moment que dic "ah, és això el que vull", hi ha un imbècil que surt i et diu que estàs equivocat i que t'estàs conformant. Que si tens una mica de panxa, ets un perdedor. O que el que has de fer és demostrar els diners que tens. Som tots imbècils? És aquesta la societat que volem construir? I mira que t'ho diu un pijo de manual com jo, que vinc de Sant Gervasi. Hi ha moltes persones que t'estan dient que no fas les coses bé i és molt guai que n'hi hagi almenys una que et digui "ei, potser no estàs fent les coses correctament, però les estàs fent com tu les pot fer, i això és moltíssim". L'autoexigència que ens fa tenir les xarxes és malaltissa, i jo soc el primer que hi estic enganxat.

Diu que ha tingut una carrera erràtica, però la comèdia romàntica sí que és una constant de la seva trajectòria. Què li dona aquest gènere?

— Em dona el que no vull fer. A mi m'agrada el cine d'acció, però com que és un gènere que aquí no es practica perquè és costós, faig comèdia. Vaig descobrir que podia fer comèdia amb Barcelona, nit d'estiu, no en tenia ni idea. Amb el pas del temps vas agafant confiança, a vegades massa. Et vas relaxant i confies molt en tu mateix i, a vegades, acabes anant a l'altre extrem: penses "com que tinc traça per a la comèdia, això serà l'hòstia" i t'ho acabes menjant amb patates. Llavors és quan t'adones que els productors tenien raó i que aquell acudit que t'agradava no funciona. Tenir confiança en tu mateix està bé, però has d'anar amb el fre de mà perquè la comèdia és complicadíssima.

Quan li diuen que és el director del moment, què pensa?

— Penso que és totalment fals i que és una manera de fer un titular. M'elogia, però és un titular barat. En primer lloc, perquè si ets el director del moment, vol dir que demà ja estaràs passat. A mi m'agrada treure ferro al món del cinema, perquè ens ho prenem tot massa seriosament. Ara que començo a anar a gales de premis m'adono que o m'ho prenc de broma o hi ha coses que no puc entendre. Per què fan falta vuit fotos del mateix grup de persones amb diferents fons? No ho entenc. Per què he d'anar a aquest còctel? No ho entenc. Forma part d'un circ, però de la mateixa manera que mola riure d'una malaltia, també mola riure del circ del qual formes part.

stats