Si heu fet el turista per Sicília és possible que hàgiu vist uns gerros amb forma de cap a les botigues de souvenirs. Són les típiques teste di moro de ceràmica de Caltagirone, uns gerros que tenen l’origen en una llegenda de l’illa. Al voltant de l’any 1100, una noia de Palerm que regava les plantes del seu balcó va ser festejada per un jove àrab. Era l’època en què els sarraïns dominaven Sicília. Ell li va prometre amor etern i van iniciar una relació apassionada fins que un dia ell li va confessar que tenia dona i fills i havia de tornar al seu país. La noia, dolguda per l’engany, va matar-lo. Li va tallar el cap, hi va plantar una alfàbrega i el va posar al balcó. Així estarien junts per sempre més. Els veïns, impressionats per l’extraordinària flaire d’aquella alfàbrega, van fabricar testos amb forma de cap com el d’aquell noi. A Sicília hi ha una atmosfera màgica vinculada a tradicions i mites que parlen d’amors frustrats, passions i gelosies. I aquesta llegenda és la que impregna la segona temporada de The White Lotus. La podeu seguir independentment d’haver vist la primera.
L’hotel de The White Lotus està decorat amb múltiples teste di moro que observen els hostes de forma inquietant. També espien els protagonistes els ulls dels rostres esculpits en les façanes centenàries. En el primer episodi, un dels hostes pregunta a un dels treballadors de l’hotel per aquella ceràmica que vigila la seva habitació de luxe i quan s’assabenta de la història pregunta què significa si la poses al rebedor de casa. “Si entres, no et tiris la meva dona”, li respon l’amic que viatja amb ell. L’advertència proporciona el caldo de cultiu on creixeran els conflictes: crisis de parella, infidelitats, decepcions i enganys. Si la primera temporada de The White Lotus explorava la diferència de classes i l’apropiació cultural a Hawaii, en aquesta es posa el focus en les relacions afectives, aprofundint especialment en la masculinitat. La sèrie observa el tarannà dels homes, els matisos, les conductes i com condicionen les relacions i les reaccions. En les transicions, el mar tornarà a adquirir un significat simbòlic. Si en la primera temporada semblava tenir un paper alliberador, aquí adquireix un sentit amenaçador. Les imatges submarines, el xoc de l’aigua contra les roques, l’escuma i les onades ens alerten del perill, d’un compte enrere inquietant. Comuniquen a l’espectador que la tragèdia arribarà en un moment o altre, però no saps qui en sortirà més malparat. L’Etna, omnipresent i encès, sembla enfadat. Com si la superficialitat i obscenitat dels personatges pertorbés la tranquil·litat de l’illa, les tradicions i els valors. L’hospitalitat de l’hotel de luxe contrasta amb l’hostilitat del paisatge: les carreteres sinuoses, la costa escarpada, la calor, el mar feréstec i els habitants autòctons rebutgen o s’aprofiten dels visitants. La trama tampoc té compassió: guanyen els més murris i no els més bons. “Fes el que creguis que has de fer per no sentir-te una víctima”, li diu una de les protagonistes a l’amic del seu marit. Un consell demolidor en què tots són víctimes però s’esforcen a dissimular-ho.
