Com trobàvem a faltar 'Borgen', la millor sèrie política contemporània

Borgen presenta quarta temporada, i tot fa més pudor de podrit a Dinamarca. La sèrie creada per Adam Price va marcar una doble fita en la seva estrena l'any 2010. Es confirmava l'èxit del model de ficció original de la televisió pública danesa amb possiblement la millor sèrie política de la nostra era. Cap altre títol havia estat capaç de combinar la tensió addictiva dels estira-i-arronses del poder amb un retrat tan realista, ni massa satíric ni massa idealitzat, de la gestió d'un govern.

12 anys després, Birgitte Nyborg (Sidse Babett Knudsen), la carismàtica líder dels Moderats que esdevé la primera dona primera ministra del país en les temporades 1 i 2, ha canviat. Nyborg, que actua en aquesta quarta entrega com a ministra d'Exteriors per un altre govern de coalició, s'ha tornat més dura i cínica. Al llarg dels vuit episodis, la dona apareix vestida de negre rigorós. El seu estil plasma el seu viratge cap al cantó obscur de l'exercici del poder, pacte amb el diable inclòs. Però també manifesta una idea de dol. Nyborg assumeix la mort del seu antic jo idealista i sembla donar per enterrada la seva vida familiar, tot per entregar-se en cos i ànima a la política.

La quarta de Borgen ens situa en una nova etapa en el cicle de les dones "empoderades". Els danesos ja donen per més que normalitzat l'accés de les dones als càrrecs executius, de manera que ara toca plasmar com elles també s'equivoquen i es desgasten quan manen. Tenim una Nyborg més maquiavèl·lica que mai; però també una Katrine Fønsmark (Birgitte Hjort Sørensen), la periodista estrella de la televisió pública, que malda per sortir-se'n en el seu nou càrrec de directiva del departament. La sèrie aporta un matís feminista a tot plegat: visibilitza com la perimenopausa, des dels fogots fins a la capacitat per perdre els nervis amb més rapidesa, afecta la vida quotidiana i laboral de les dones de mitjana edat.

Un dels capítols més memorables de la primera temporada de Borgen és el quart, l'episodi groenlandès. La sèrie feia aleshores una incursió a la realitat complexa i poc coneguda d'aquesta illa amb una identitat nacional pròpia, i en el seu vincle difícil amb l'estat que la governa. "Dinamarca té tot el poder. Si no parlem danès, o no pensem o vivim com vosaltres, no tenim opcions de prosperar. Però ara per fi hem trobat quelcom prou preciós per aconseguir la independència [el petroli]", li retreu el protagonista d'aquell episodi a la Nyborg de la quarta temporada, que ara es mira amb uns altres ulls, més paternalistes, la relació amb l'illa. Aquest cop, el potencial conflicte entre Groenlàndia i Dinamarca, un afer alhora intern i d'exteriors, s'estén al llarg de tota la temporada amb l'excusa de la comercialització del petroli a la zona. I s'apunta un dilema apassionant entre el dret d'un territori empobrit a explotar els propis recursos naturals i un compromís amb el medi ambient que des dels països occidentals de vegades es defensa des d'una postura neocolonialista. A través de la sèrie, Dinamarca aprofita per presentar-se amb orgull com un país geoestratègicament clau en el manteniment de l'equilibri de poder entre les tres grans potències mundials, la Xina, els Estats Units i Rússia; alhora que sembla defensar una estratègia pactista i de tolerància relativa amb els independentistes groenlandesos. La sèrie reivindica l'amor com el millor vehicle per conèixer un territori més enllà dels estereotips. I ens deixa amb les ganes de romandre més temps a Groenlàndia.