Per què tothom parla del pilot de la sèrie 'Tokyo Vice'?

'Tokyo Vice'

J.T. Rogers per a HBO Max. En emissió a HBO Max

Petites tavernes on beure sake, parades al carrer de sopes de fideus, bars de karaoke, locals plens de gent jugant al patxinko, les llums de neó que atorguen una atmosfera d'un futurisme oníric a l'espai, aquell skyline tan proper al de Blade runner... Tokyo Vice recorre gairebé tots els llocs habituals de l'imaginari de la capital japonesa que ha conformat el cinema durant les últimes dècades i que l'han convertida en un objecte de fascinació per a nosaltres, els occidentals. Ho fa, a més, a través de l'experiència d'un jove nord-americà, el Jake (Ansel Elgort), en ple procés de submergir-se en la societat i la cultura nipones.

La nova sèrie d'HBO Max es basa en el llibre homònim de Jake Adelstein, en què aquest periodista relata la seva experiència a finals dels noranta i principis dels dos mil investigant la Yakuza, la màfia japonesa, i les seves pràctiques d'extorsió a famílies a través de la concessió de crèdits amb interessos desorbitats. La sèrie barreja, per tant, el thriller d'investigació periodística amb el cinema de gàngsters típicament japonès. Però, sobretot en el primer episodi, plasma aquest Tòquio alhora hipnòtic i estrany. Michael Mann, autor de títols clau del cinema d'acció com Heat (1995) o Collateral (2004), s'encarrega de dirigir-lo. Mann s'havia fet un tip d'escriure, produir i realitzar episodis de sèries televisives com Starsky & Hutch i Miami Vice als inicis de la seva carrera. Aquí deixa la seva empremta com el cineasta que, juntament amb Nicolas Winding Refn (Drive), millor ha sabut usar l'estètica digital per als retrats de les metròpolis com a contextos immillorables del cinema negre contemporani.

L'episodi inaugural es desmarca de les inèrcies de la majoria de sèries per com se centra en generar una atmosfera concreta i molt poderosa respecte al protagonista, aquest jove gairebé obsessiu en la seva voluntat de treballar com a periodista a Tòquio. Els diàlegs són escassos, així que sobretot coneixem en Jake per allò que veiem, mentre el seguim en el seu recorregut per la ciutat en què es vol integrar. Però amb Tokyo Vice es produeix un fenomen inèdit. A partir del segon episodi, l'estil forjat per Mann gairebé s'esvaeix i la sèrie adopta un to molt més convencional pel que fa a l'estètica. Els escenaris no canvien, però ja no estan filmats amb el mateix aire d'estranyesa, i els realitzadors, Josef Kubota Wladyka i Hikari, no atorguen al llenguatge visual la mateixa preponderància respecte al verbal. Aleshores sorgeix un interrogant. Per què encarregar la direcció d'un episodi pilot a un cineasta amb tanta personalitat com Michael Mann si després la sèrie no manté les directrius estilístiques que ha traçat? En altres ficcions televisives recents que han optat també per contractar un cineasta de renom perquè firmi els episodis pilot, com Servant amb M. Night Shyamalan o Mindhunter amb David Fincher, no es produeix un canvi tan brusc entre la peça inaugural i les següents signades per altres realitzadors.

Pels cinc episodis que hem pogut veure dels vuit en total de la primera temporada, Tokyo Vice perd en força cinematogràfica i guanya en l'interès que cobren alguns personatges secundaris, sobretot els dos que formen una mena de triangle amorós amb el protagonista, Samantha (Rachel Keller), una cantant nord-americana, i Sato (Shô Kasamatsu), el jove yakuza que se n'enamora. En Jake, en canvi, no deixa d'arrossegar un tic força irritant, el d'home occidental que, sí, adora el Japó, però també es presenta com qui ensenyarà a fer periodisme "de debò" als seus col·legues nipons.