Les sèries i pel·lícules sobre cuina i xefs funcionen com un bon relat de fons sobre el qual construir històries. Trames en les quals cuinar i portar un restaurant s’ha romantitzat. Més recentment, la moda foodie i una certa frivolització de la gastronomia semblen haver activat una narrativa més fosca al voltant dels fogons. Ho vam veure amb Boiling point (Filmin), on l’actor Steven Graham feia de cuiner devorat per l’èxit del seu restaurant de Londres. O a la pel·lícula The menu (Movistar +), on Ralph Fiennes encarna un xef psicòpata arrossegat per les obsessions de perfecció.
Una altra mostra d’aquests equilibris entre la gastronomia i la bogeria és l’extraordinària sèrie The Bear (Disney+), de la qual ara s’ha estrenat la segona temporada. La primera temporada, el drama era una olla de pressió a punt d’explotar. El Carmy, la mà dreta dels millors xefs del món, tornava al seu Chicago natal per tirar endavant el bar d’entrepans del seu germà mort. La incompatibilitat entre la cuina més exigent i l’establiment de mala mort convertien la sèrie en una trituradora descontrolada de crits, baralles i accidents en què, com un miracle, s’aconseguia fer evolucionar tots els personatges de manera meravellosa i emocionant enmig del dolor i el trauma. El final insòlit de la primera temporada confirma que servia per impulsar amb encert la segona. El restaurant comença una nova etapa sota la direcció del Carmy, la seva ajudant Sydney i tot l’equip de cuina. Nous objectius en un espai que, en deu capítols, veurem com es construeix i es transforma igual que tots els protagonistes. Si la primera temporada servia per conèixer els ingredients de la sèrie i descobrir-ne la recepta, en la segona es comença a cuinar el plat. I de quina manera. No hi ha la crispació extrema de l’etapa inicial, però sí l’angoixa que porta tots els personatges a desorientar-se i a tenir una certa tendència a autodestruir-se. En la segona temporada també entenem el perquè de l’estat emocional del Carmy i els seus germans. I ho fem d’una manera brutalment intensa amb un episodi magistral, el sisè, de més d’una hora de durada, el doble de la resta de capítols. A través d’un flash-back descobrim l’ADN familiar. Amb la mare (incommensurable Jamie Lee-Curtis) entenem l’origen, tant gastronòmic com psicològic, que el Carmy carrega dins seu. És com si aquell episodi fos el Big Bang, una explosió bestial, i la sèrie sencera fos l’Univers que s’expandeix a partir d’aquell esclat inaudit.
A The Bear el restaurant és el pretext per parlar dels fils invisibles familiars que ens fan ser com som, de les seqüeles d’allò que hem mamat de petits, de l’enorme dificultat per escapar d’uns cercles viciosos molt potents, del desig de fugir d’unes dinàmiques que ens segresten i de gairebé aconseguir-ho. Malgrat la voluntat de progressar, hi ha vegades que els nostres errors no són casuals sinó conseqüència d’una herència tòxica, una certa inèrcia interioritzada, que ens pot condemnar a repetir el passat o forçar-nos a tornar-ho a intentar per fer-ho millor.
