'Succession', quan només importen els diners (i uns bons guions)
BarcelonaQuan penso en el primer episodi de Succession recordo la sensació d’estranyesa que vaig tenir. Diria que vaig veure l’screener —l’avançament per a premsa que envien les plataformes— i em va semblar que allò costava d’empassar: els actors no eren especialment coneguts, amb l’excepció de Brian Cox; els personatges eren freds, i tot l’argot empresarial em deixava fora de joc. Passades quatre temporades, i a punt de veure el final de la sèrie que s'emet aquest dilluns, només li puc agrair al meu jo del passat que no defallís a les primeres de canvi. Si ho hagués fet m’hauria perdut un drama que té un lloc assegurat en l’altar de les grans sèries de la història de la televisió. Amb Succession, la HBO ha tornat a aquella època, molt abans de l’arribada dels dracs, en què era emblema de qualitat; els anys del It’s not TV, it’s HBO. [No és televisió, és HBO]
Succession no és una d’aquestes ficcions de consum ràpid a les quals ens hem acostumat els darrers anys. Jesse Armstrong, el seu creador, respecta l’espectador i l’alimenta amb capítols de guions robustos en què res es diu per dir i en què els insults —la forma de comunicació més habitual entre la família Roy, protagonista de la sèrie— adopten les formes més imaginatives. I un cop l’espectador s’acostuma a aquesta mena de menú ja no hi ha marxa enrere, només en vol més. Des de la música dels títols de crèdit inicials fins a la cua despentinada de la Shiv al casament del seu germà Connor, res és producte de l’atzar. Té capes de lectura infinites i és ben probable que d'aquí a un any encara estiguem intentant desxifrar les múltiples referències amagades dins del guió.
Per als Roy, disfuncionals, trencats i profundament insatisfets, tot gira al voltant dels diners i el poder; la "sang i l’oxigen de la meravellosa civilització" que ha construït el seu pare, com diu el Kendall en un dels moments més brillants de la quarta temporada. Per a Armstrong tot gira al voltant d’uns diàlegs capaços de donar ales a unes interpretacions subtils i contundents. La mena d’actuacions que es necessiten per donar pes a una ficció que s’emmiralla en les tragèdies shakespearianes. La dels Roy ens fa creure la mentida pietosa que els diners no donen la felicitat.