Sirenetes negres i atacs racistes, la nova guerra cultural

BarcelonaEl 8 de setembre passat se celebrava a Califòrnia el D23, la convenció anual amb què Disney presenta les seves novetats més esperades de cara a la nova temporada. Enguany, un dels plats forts d’aquesta trobada multitudinària va ser el moment en què la companyia va revelar les primeres imatges de la nova versió de La sireneta, que ara no és de dibuixos sinó amb actors. Aquesta no és l’única diferència respecte a la cinta del 1989: la nova sireneta és negra, ja que l’encarregada de donar vida al mític personatge de Hans Christian Andersen és l’actriu i cantant afroamericana Halle Bailey, de 22 anys. Poc després que Disney pengés el tràiler a YouTube, la secció de comentaris del vídeo es va omplir de crítiques per part d’espectadors que posaven en dubte la idoneïtat de triar una actriu negra per interpretar el personatge. Molts d’ells van utilitzar el hashtag #NotMyAriel per argumentar que la decisió de Disney va en contra del conte original d’Andersen, publicat el 1837, i que és una manera de sucumbir a la cultura woke (que alerta sobre les desigualtats socials), a la qual acusen d'imposar la correcció política. Cap d’ells, però, assenyala que la versió de dibuixos animats dels anys 80 s’assembla poc al text d’Andersen, molt més fosc i dramàtic, i que, en realitat, és una adaptació lliure.  

Els atacs de les veus conservadores han tingut com a resposta els vídeos de TikTok de pares i mares negres que han filmat les reaccions de les seves filles en veure que la nova sireneta s’assembla a elles. Molts d’aquests vídeos estan etiquetats amb els hashtags #representationmatters i #blackgirlmagic, i les nenes que hi apareixen diuen coses com ara “Mama, és negra com jo”. Lluny de la reivindicació woke, aquests vídeos generen empatia mostrant una emoció genuïna.

La controvèrsia generada pel repartiment de La sireneta no és nova i en els últims temps l’han viscut també diverses sèries de televisió, com ara Obi-Wan Kenobi, La casa del dragón i Els anells de poder. Aquesta última va ser criticada, entre altres coses, per escollir un actor negre per interpretar un dels elfs protagonistes. Els atacs furibunds són una resposta als intents de la indústria audiovisual per redreçar una de les seves mancances històriques: la falta de diversitat racial, una problemàtica que volen solucionar canviant els processos de càsting. 

Selecció inclusiva

Una de les estratègies que ha incorporat la indústria per disminuir les desigualtats de raça en les produccions audiovisuals són els coneguts com a càstings colour-blind: la selecció d'actors i actrius sense tenir en compte la seva ètnia, color de pell o gènere. L'opció aparentment contrària és el càsting conscient, aquell que té en consideració que la raça, el gènere o el cos de l'actor o actriu sigui el mateix que el del personatge que s'ha d'interpretar. Un exemple d'aquesta tendència seria, per exemple, triar només actors amb discapacitat per interpretar personatges que tenen discapacitat.

En els últims anys, sobretot a la televisió, han proliferat les produccions que opten pel càsting colour-blind. L'exemple més paradigmàtic és Los Bridgerton (Netflix), produïda per l'afroamericana Shonda Rhimes. Tot i ser una sèrie d'època, el drama romàntic té un repartiment amb actors d'orígens diversos i la reina Carlota, que es basa molt lliurament en el personatge històric real, és interpretada per una actriu negra. També s'inscriuen en aquesta tendència la versió que Netflix ha fet de Persuasió de Jane Austen i l'última adaptació de la BBC del clàssic de Charles Dickens David Copperfield (disponible a Filmin).

El responsable d'aquesta última, Armando Iannucci, ha explicat que la decisió de fer un càsting sense tenir en compte els orígens dels actors va començar quan va decidir que volia Dev Patel, britànic de pares indis, com a protagonista. Aquesta va ser l'espurna que el va portar a optar per un càsting colour-blind. "Espero que es converteixi en una cosa inconscient i que la gent pensi de manera automàtica que no han de categoritzar un rol segons un origen ètnic. Jo dic: «Per què no puc triar entre el 100% del talent disponible?» No pot ser que a tot un grup d'actors magnífics se'ls impedeixi fer determinats protagonistes. La raó per la qual fem aquestes històries és perquè creiem que són rellevants, i hauríem de demostrar que són rellevants per com les fem", explicava Iannucci en el moment de l'estrena.

El David Copperfield de Dev Patel va tenir sort i va esquivar els atacs racistes, però l'Ana Bolena de Jodie Turner-Smith, anglesa de pares jamaicans, no va tenir tanta sort. Molts espectadors van considerar una heretgia que la sèrie, que es pot veure a la HBO, donés una de les personalitats més rellevants de la història d'Anglaterra a una actriu negra. I és que, mentre amb ficcions fantàstiques com Els anells de poder les reticències racistes són fàcilment desmuntables, en el cas de sèries basades en fets reals sempre hi ha l'escull del rigor històric, un argument utilitzat per diferents creadors. Quan Julian Fellowes, creador de Downton Abbey, va estrenar l'obra de teatre Half a Sixpence amb un repartiment completament blanc, va defensar que es tractava d'una decisió que responia a una qüestió de rigor històric, ja que s'ambientava en una ciutat de costa de principi del segle XX.

Com fer les ficcions més inclusives és un debat que tot just s'acaba d'encetar en la indústria audiovisual, un procés que implica un canvi de mentalitat de creadors i directors de càsting, però també dels espectadors, si fem cas als comentaris feridors que han rebut els actors de La sireneta i Els anells de poder.