Sexe, drogues i Wagner
La plataforma Filmin acaba d’estrenar La orquesta, una comèdia dramàtica de deu episodis del creador de Borgen, Adam Price. La sèrie, que ha sigut un èxit a la televisió danesa, mostra les misèries humanes de l’Orquestra Simfònica de Copenhaguen transgredint hàbilment qualsevol estereotip associat a l’ambient de la música clàssica. Mentre que els tòpics poden fer creure a l’espectador que en un context d’indubtable sensibilitat i cultura s’hi mouen personatges elevats plens de matisos i complexitats i d’una certa maduresa en el tarannà, La orquesta mostra un ecosistema on conviuen uns protagonistes cretins i enfrontats.
Si Borgen furgava en la política per mostrar-ne els engranatges i les dinàmiques de poder, La orquesta fa el mateix amb el món de la música clàssica. Tot just començar la sèrie, Jeppe Nyergen assumeix el càrrec de director adjunt de la gestió i descobrirà les singularitats de l’equip humà que té sota el seu control. Si és que en podem dir control de la seva manera d’organitzar la feina. És potser l’únic personatge íntegre, que es mou per uns valors nobles i que veu que tot el que passa al seu voltant és esperpèntic, intolerable o perillós. Però a la vegada és un personatge fràgil i sobrepassat que se sentirà devorat per la mateixa orquestra i la manca d’escrúpols de la gent que l’envolta. La seva dona, advocada de la simfònica, li complicarà no només la seva feina sinó també el benestar familiar. La pugna entre el primer clarinetista i el segon serà una de les trames principals, i a través d’aquests dos personatges es construiran les enveges i tensions que repercutiran en la resta de músics. Un argument amb elements de droga, sexe i una mica de Wagner que pot recordar l’esperit de Mozart in the jungle (Prime Video).
L'orquestra simfònica com a caldo de cultiu de la narració no deixa de ser un context laboral qualsevol que permet treure'n el suc. Tot el que passa en aquesta sèrie podria passar també en una empresa (a l’estil The office), en un equip de futbol (tipus Ted Lasso) o en un hospital (This is going to hurt). La gràcia està en les dinàmiques del grup de personatges a través de les particularitats d’un determinat gremi. Però, en el fons, les pulsions són exactament les mateixes. Pugnes per l’ascens, rivalitats, ètica del treball, absència de moral, bastons a les rodes, manca de motivació, cinisme, enganys i resolució de conflictes de manera maldestra. La orquesta erigeix la comèdia sobre grans temes de l’actualitat: el sexisme, la jerarquia laboral, les reivindicacions sindicals, la insatisfacció professional, les addiccions i el sexe com a motor per moure els protagonistes.
D’altra banda, potser el més decebedor és que crea les expectatives de ser una comèdia molt coral i al final totes les trames acaben focalitzades en un grup massa reduït de personatges. La resta de l’orquestra esdevé anecdòtica i desaprofitada. D’altra banda, els protagonistes resulten plans i massa simples. Malgrat tot, quan l’orquestra toca, es consuma una bellesa musical que sembla dir-nos que, per sort, l’art perviu malgrat les persones.