Sexe, alcohol i humor negre per sobreviure a una pandèmia devastadora

BarcelonaQuan va començar la pandèmia, la guionista Kathleen Jordan va quedar escandalitzada perquè, mentre els metges treballaven nit i dia per curar els malalts ingressats a l'UCI, alguns famosos multimilionaris es queixaven que no els deixaven sortir de les seves mansions. "Va ser molt irritant i frustrant", explicava Jordan a The New York Times. Empesa per una ràbia de classe difícil de canalitzar, es va proposar aleshores escriure una sèrie sobre "les desigualtats socials, sense que fos un sermó moralitzador". Per analogia amb la pandèmia, de seguida li va venir al cap El Decameró (1353) de Giovanni Boccaccio, en què deu joves florentins de classe benestant s'exilien en una vil·la campestre, allunyada de la brutícia urbana, mentre la Pesta Negra assola Florència –es calcula que, durant el 1348, un terç de la població europea, potser fins i tot més, va morir per culpa d’aquesta malaltia infecciosa. Boccaccio va imaginar uns personatges privilegiats que, a recer de la malura, passen les nits cantant, bevent i explicant contes a la vora del foc. Deu contes per dia durant deu dies. En total, cent històries d'amors desafortunats, embolics pujats de to i enemistats turbulentes.

Aquest va ser el punt de partida de la sèrie El Decamerón, que es podrà veure a Netflix a partir del dijous 25 de juliol i que compta amb Tanya Reynolds, Saoirse-Monica Jackson, Zosia Mamet, Tony Hale, Amar Chadha-Patel, Douggie McMeekin i Leila Farzad entre el repartiment. Jordan ambienta l'acció a la Toscana del segle XIV, però es tracta d'una adaptació molt lliure del recull de narracions original de Boccaccio. "Els medievalistes quedaran decebuts si miren la sèrie esperant trobar-hi els seus contes preferits d'El Decameró", explica Jordan, que creu que, "en última instància, es tracta d'una sèrie sobre la supervivència". A part de Jordan, la sèrie també compta amb els productors executius Jenji Kohan –coneguda sobretot per Weeds i Orange is the new black–, Michael Uppendahl, Blake McCormick i Tara Herrmann.

A cavall de l'humor negre i la sàtira social, la sèrie desplega un entramat d'embolics i intrigues entre nobles i servents que conviuen en una mena de refugi paradisíac enmig de la natura. El sexe, el menjar i el vi marquen els vuit capítols de la primera temporada, que conjuga foscor i comèdia a parts iguals. Com també passava en la pel·lícula El Decameró (1971) de Pier Paolo Pasolini, l'erotisme desenfrenat intensifica el ritme narratiu de la sèrie. A mesura que els personatges s'acostumen a la vida campestre, les convencions socials es dilueixen i el caos s'apodera de tot. La festa es transforma en una lluita tensa entre poderosos que malden per imposar-se als altres. L'hedonisme digne d'una bacanal dionisíaca queda substituït per un ambient de conspiracions i violència, potser fins i tot més perillós que la ciutat empestada de la qual fugien. "És una mica com El senyor de les mosques", explica l'actriu Tanya Reynolds, que interpreta una de les dones adinerades que s'allotgen a la vil·la.

Malgrat aquest canvi de to, la sèrie no representa l'Edat Medieval amb la foscor amb què habitualment s'associa, sinó amb un esclat de colors i llum. "Era un món ple de cultura, no pas una època fosca", diu Luca Tranchino, el productor de disseny. Tot i que s'ha pres certes llicències, l'esperit de la sèrie "és fidel a l'època", segons assegura. La sèrie es va rodar a mitges entre una vil·la de Viterbo, al nord de Roma, i els estudis cinematogràfics Cinecittà, on Fellini va gravar algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques, com Casanova (1976). Com que la vil·la era antigament un castell medieval, a l'actor Tony Hale no li va costar gaire "imaginar què passava en aquella època, durant la devastació de la plaga, quan no tenien els avenços que hi ha ara". "Cada dia tornava a casa i em feien mal les costelles de tant riure durant el rodatge", afegeix Tanya Reynolds.