La missió impossible de convertir Rosa Peral en una 'femme fatale' catalana

En un dels últims episodis d'El cuerpo en llamas, quan està a punt d'iniciar-se el judici contra la Rosa (Úrsula Corberó) i l'Albert (Quim Gutiérrez) per l'assassinat del Pedro (José Manuel Poga) el maig del 2017, l'Esther (Eva Llorach), la responsable de la investigació, comenta al seu ajudant que l'ha vist en el "documental" de la tele. Aquesta sèrie de ficció de Netflix al voltant del conegut com a crim de la Guàrdia Urbana fa present en la mateixa trama la consciència de fins a quin la popularitat del cas es deu als quatre episodis que li va dedicar el programa Crims de Carles Porta. Quatre hores que van enganxar centenars de milers de catalans davant de la pantalla i van fixar aquest assassinat i els seus autors en la memòria popular del país. I aquest és el principal repte a què s'enfrontava la sèrie escrita per Laura Sarmiento i dirigida per Jorge Torregrossa i Laura Mañá. Com complementar des de la ficció una història que havia estat narrada amb tanta eficàcia i exhaustivitat des d'un true crime documental?

James M. Cain, l'autor de novel·les negres com El carter sempre truca dues vegades (1934) o Doble indemnització (1936), hauria extret or literari d'aquest material de base. Tenim una dona que arrossega el seu amant a desempallegar-se de la seva parella i intenta encolomar-li el crim a l'exmarit. Tot plegat en un context d'agents de la llei amb antecedents per violència i abús de la força contra ciutadans indefensos. Des del seu esplèndid títol, El cuerpo en llamas, fins a la decisió de fitxar Corberó i Gutiérrez en els papers principals, la sèrie de Netflix deixa clar que pretén explotar el vessant tòrrid d'un crim marcat per la passió i la fusta de femme fatale d'una figura com la de la protagonista. Però a l'hora de desenvolupar-ho es troba amb algunes limitacions comprensibles. L'arquetip de la femme fatale deriva d'una mentalitat ja superada: l'atribució d'una maldat manipuladora a una dona que presenta una agència sexual fora del control masculí.

La sèrie intenta construir una Rosa Peral amb matisos, una assassina que no quedi reduïda a amant maquiavèl·lica sense escrúpols. Aquest és un esforç meritori, copsar el caràcter d'una dona que anhela una vida familiar però a qui la monogàmia li queda petita. I que es mou en un ambient professional marcat per un profund masclisme, com fa evident l'episodi impune de pornovenjança del qual va ser víctima ella. Sense que res de tot això l'excusi dels seus actes.

El pes estructural de la docusèrie 'Crims'

El cuerpo en llamas s'acaba decantant, doncs, per no trair a penes la realitat que l'inspira. La sèrie no atia el foc de la passió cega entre Peral i López més enllà dels límits que marca una producció mainstream d'aquest tipus. Ni tampoc explota la possibilitat de desvelar el cantó fosc de les forces de seguretat que aquests personatges representen. Com per exemple sí que sabia fer molt bé La huella del crimen, aquella sèrie antològica de crònica criminal, modèlica en la seva capacitat de recrear des de la ficció casos reals, a través dels quals posava en evidència els vestigis de l'Espanya negra. Com a recapitulació narrativa del crim de la Guàrdia Urbana, El cuerpo en llamas resulta en els primers episodis un pèl confús pel que fa als punts de vista i als temps de l'acció. I en els darrers, repeteix l'estructura de Crims. La conclusió la condueix el fiscal del judici (interpretat per un excel·lent com sempre Pablo Derqui), i això certifica com els creadors de la sèrie s'alineen amb la versió oficial de com van anar els fets i quins en van ser els culpables. Sense sorpreses a l'horitzó.