Per què les sèries sobre futbol no acostumen a fer gol?

BarcelonaL'èxit incontestable de Winning time, la sèrie de HBO sobre la dinastia de Los Angeles Lakers, sumat a l'evident desgast de Ted Lasso després de tres temporades, reobre una qüestió sorprenent i sense resposta clara: ¿com és que les sèries de futbol mai acaben de funcionar? No només n'hi ha poques, és que tampoc s'han fet grans apostes per ficcions que aspiressin a marcar un cànon de qualitat. És cert que Ted Lasso compta amb una estrella internacional, Jason Sudeikis, però l'èxit del producte es fonamenta en un públic no especialment seguidor del futbol, ja que les trames relacionades amb l'esport rei són, dit finament, esbojarrades.

Carlos Torres, guionista d'espais de no-ficció com ara Crims i Brazalete negro, podcast de la revista Panenka, creu que part de la falta de productes ficcionats sobre aquest esport s'explica a través de la facilitat que té el futbol per generar narratives pròpies, més potents i creïbles del que podria ser qualsevol producció: "Si tens un Messi-Cristiano cada diumenge, un Mou-Pep o el guió boig que aplica el Madrid a la Lliga de Campions, per què cal emular-lo?", es pregunta. A més, s'hi suma una qüestió cultural: la indústria és als Estats Units, un país en què el futbol no crida prou l'atenció per apostar-hi amb decisió. "Tenim grans ficcions sobre beisbol o el futbol americà, però que el futbol sigui el quart o cinquè esport allà fa que costi més desenvolupar projectes sobre una activitat que els és culturalment més distant", justifica Torres, que posa com a exemple la mateixa Ted Lasso: "És la millor definició d'aquest fet, ja que va d'un ianqui que desembarca en un esport en què tot li sembla marcià".

En qualsevol cas, hi ha poques sèries i les que hi ha no han passat a la història. Ted Lasso a banda, n'hi ha diverses que han tractat el món del futbol amb més o menys èxit, com ara Las Bravas, The English game o Club de Cuervos. Cap d'elles és especialment popular aquí i les úniques excepcions les troben en el món de l'animació japonesa, amb Oliver i Benji o Inazuma Eleven com a títols destacats. L'enèsim intent de fer acció real exitosa sobre l'esport rei és Pollos sin cabeza, una de les apostes de la temporada a HBO Max.

Tot i no ser especialment pretensiosa, els noms que hi participen enlluernen el visitant des dels títols de crèdit. Està creada per Carolina Bang i Álex de la Iglesia, que també en són productors; Jorge Valdano Sáenz (fill de la llegenda madridista) n'és el guionista, i Hugo Silva, Dafne Fernández, Gorka Otxoa i Kira Miró són a l'elenc d'actors. Sens dubte, l'angle de visió és interessant: un exjugador que un cop retirat es dedica a la representació de futbolistes. A partir d'aquí es val de la comèdia, de més o menys bon gust segons el moment, per retratar tot el que queda fora del camp de joc. La clau? Llocs comuns i situacions que ens resulten familiars: futbolistes curts de gambals, homòfobs, mig drogoaddictes i sense cap mena de valors en un entorn –directius, representants, patrocinadors– igual o més tòxic que ells.

El resultat és irregular però distret, i ajuda a dessacralitzar aquest món mostrant la cara fosca dels jugadors, una mena de The Boys portat al futbol, encara que de gols, en aquesta sèrie, no se'n veuen gaires. Tingui millors o pitjors crítiques, la productora ha confirmat que hi haurà una segona temporada.

El triomf del documental

En contraposició a les sèries de ficció, al gènere antònim li ha passat tot al contrari: ha crescut de manera desmesurada. Els documentals i productes de realitat han estat una font inesgotable de títols relacionats amb el futbol. La proliferació dels inside (que fan entrar les càmeres als vestuaris) o documentals sobre esportistes ha estat una constant fins al punt de saturar el mercat. Pràcticament cada moviment futbolístic ha valgut un producte audiovisual, com el cas del futbolista d'Alella Marc Cucurella, que va fer del seu fitxatge pel Brighton & Hove Albion FC una pel·lícula de no-ficció que va ser molt parodiada a les xarxes socials pel seu poc interès. "El format voyeur ens va atreure quan va aparèixer, però a mesura que un sospita que en realitat és tot un artifici s'ha anat imposant el producte documental que narra històries. No sé si és una bombolla ja punxada, però la saturació de la no-ficció ens porta a una competició en la qual no hi ha rival petit", explica Carlos Torres.

En aquest context de sobreoferta, l'èxit de les noves incorporacions se centra en la popularitat dels protagonistes o, com diu el guionista, en tenir una bona història. En aquest sentit, Benvinguts al Wrexham té les dues coses: noms de pes i coses a explicar.

El nou títol de Disney+ comença d'una manera molt eloqüent. Un presentador de telenotícies mira càmera i exclama: "Deu ser una broma de Twitter". I realment ho sembla, però no. És la brillant sèrie de no-ficció que segueix la compra i resurrecció del Wrexham, el club de futbol més antic de Gal·les i el tercer professional del món, per part de dues persones que viuen a milers de quilòmetres, que no sabrien ubicar en un mapa aquesta petita ciutat del nord-est de Gal·les de 65.000 habitants i que pràcticament no saben res de futbol. L'acció es torna encara més surrealista quan es descobreix qui són els dos nous propietaris: els actors Ryan Reynolds (Deadpool) i Rob Mcelhenney, protagonista de Mythic Quest, entre altres produccions de Hollywood.

En un entorn de poble rude i patidor, de classe treballadora, al voltant d'una mina i sempre afectat per les crisis (entre el thatcherisme i el covid, totes les possibles), l'arribada d'aquests dos joves guapos, triomfadors, milionaris i fans del futbol americà és vista amb una barreja de recel i esperit de Benvingut, Mister Marshall. El pes de la història topa amb la modernitat en una docusèrie que enganxa, igual com s'enganxa una samarreta a la pell en ple desert.

El temps dirà si les tendències s’inverteixen i la ficció comença a guanyar pes al documental. De moment, cal saber triar molt bé per trobar productes que valguin realment la pena.