'Hemingway', la sèrie: la vida no va ser sempre una festa per a l'autor d''El vell i el mar'

'Hemingway'

De Ken Burns i Lynn Novick per a PBS. En emissió a Filmincat.

Als trenta anys, Ernest Hemingway havia sobreviscut a una Gran Guerra, s'havia casat dos cops, havia tingut dos fills, havia publicat cinc llibres i s'havia convertit en l'escriptor més famós dels Estats Units gràcies a l'èxit aclaparador d'Un adéu a les armes. També, com recapitulen al final del primer episodi de la docusèrie Hemingway, havia enterrat el pare, mort per suïcidi en un escenari que ell va acabar repetint malgrat els seus esforços per evitar-ho. Hemingway no només va ser un dels autors més influents de la literatura del segle XX. També va esdevenir una carismàtica figura de culte que subvertia la imatge tòpica del lletraferit sedentari per concebre la vida com una aventura permanent l'experiència de la qual després abocava a la pàgina en blanc.

Però molts dels aspectes que el feien atractiu fa unes dècades ara són carn de sàtira: l'exhibició constant d'una virilitat desfermada (algun crític ja l'acusava aleshores de "postureig byronià"), la fascinació de rerefons colonial per la tauromàquia i per les cultures exòtiques, la doble moral en la seva relació amb les dones, les petites misèries amb què va pagar la bona predisposició de gent del seu entorn... A Hemingway, Ken Burns i Lynn Novick revisen aquests i molts altres aspectes de la vida i obra de l'autor d'El vell i el mar. La docusèrie és un bon exemple d'aproximació a una figura rellevant en què no interessa tant desmuntar el mite com explorar a fons tots els aspectes de la seva trajectòria vital i professional. Els positius, però també els més incòmodes, sense caure mai en el sensacionalisme. Burns és un director de referència per la seva pràctica excelsa de la modalitat més clàssica de documental, la que du a terme una revisió històrica i rigorosa d'algun assumpte tot combinant documentació de tot tipus, entrevistes amb experts i testimonis i una veu en off conductora de la narració. Des de fa uns anys i en col·laboració molt sovint amb Novick, el cineasta manté un acord amb la PBS, la televisió pública dels Estats Units, per desenvolupar films i sèries fidels a aquesta vocació divulgativa i pedagògica, com Hemingway o l'anterior i molt elogiada La guerra del Vietnam.

Vargas Llosa i els toros

Amb l'afany exhaustiu que els caracteritza, Burns i Novick treballen amb una quantitat ingent de documentació directa relacionada amb Hemingway: fotografies, mecanoscrits originals, imatges d'arxiu, pel·lícules familiars... Hi sumen el testimoni d'escriptors i experts en la seva figura, o fans famosos com el polític ja desaparegut John McCain. Potser perquè els escriptors castellans veien Hemingway més com un turista de borratxera ric que com un ambaixador de la cultura espanyola als Estats Units, potser perquè els documentalistes no han trobat cap escriptor a Espanya per parlar del tema, l'encarregat hispanoparlant de comentar el vincle de Hemingway amb el món dels toros és Mario Vargas Llosa, que repeteix tot el reguitzell de tòpics altisonants sobre la tauromàquia que en justificarien la fascinació.

La docusèrie equilibra el repàs biogràfic amb el comentari de l'obra literària, que es llegeix i s'analitza des de diferents aspectes. Es revisa des de la influència de l'estil periodístic en la seva prosa fins al pes en les estructures narratives de l'educació musical que li va proporcionar la mare, cantant d'òpera frustrada, passant pels temes tabús que aborda. El relat en off de l'actor Peter Coyote s'encomana de l'estil de Hemingway: directe, factual i sense floritures, evita les sentències definitives sobre la vida i també sobre la mort per suïcidi de l'escriptor. En un moment fugaç, per cert, s'apunta a una altra passió de Hemingway que no explora la sèrie, la que va sentir pel quadre La masia de Joan Miró, que va adquirir en la seva feliç etapa parisenca i el va acompanyar tota la vida.