La sèrie que Balenciaga no hauria volgut veure

La plataforma Disney+ ha estrenat Balenciaga, on s’expliquen els trenta anys que el dissenyador de moda va viure a París, des de la seva arribada durant la Guerra Civil Espanyola fins a la seva retirada professional. A la sèrie, Coco Chanel diu del protagonista que la seva manera de cosir era com fer cirurgia estètica. I és el mateix que fa la sèrie amb el personatge, una dissecció exquisida. Un treball minuciós sobre Cristóbal Balenciaga, que mostra les seves ombres i fragilitats però que l’eleva i el dignifica. Una de les virtuts de la sèrie és la capacitat de mostrar la part humana, les raons que expliquen la seva manera de ser, sovint complexa, distant, amb una por exacerbada a sentir-se exposat públicament. I això va donar-li una aura de misteri. Balenciaga era un home que, malgrat el seu enorme talent, era molt insegur. Una inseguretat que, en part, era causada per l’obligació d’haver d’ocultar la seva homosexualitat en un temps on això et podia costar la vida, la feina i el prestigi. La sèrie aconsegueix que societat, política i moda conflueixin d’una manera lògica en la psicologia del personatge. Pot semblar fàcil perquè és el que passa en la realitat de tots nosaltres, però és extremadament complex de traslladar-ho a la pantalla amb tanta naturalitat. “Tot és política, fins i tot un barret!”, el renya el seu soci quan Balenciaga es declara apolític. Però per al dissenyador la política també és sinònim de por. Per això tenia terror que es parlés d’ell, que el seu nom s’utilitzés més enllà del seu propi control. Cristóbal Balenciaga no hauria suportat la idea que es fes una sèrie que exhibís la seva vida personal. D’altra banda, el retrat individual no perjudica mai la solidesa de la història global.

En el primer episodi, és meravellosa la manera com expliquen el punt d’inflexió que converteix el dissenyador mediocre en el rei de l’alta costura. Veiem com el context històric, l’observació de l’entorn, la connexió amb la cultura, determinen un estil, un segell propi. I al llarg de la sèrie, com l’evolució de la societat, la indústria i l’economia repercuteixen en la seva feina.

La sèrie s’ajusta al perfeccionisme i l’elegància del mestre couturier. La fotografia és extraordinària. Visualment, els jocs amb les textures, el color i la il·luminació són un treball televisiu delicat, que eleva la sèrie a categoria internacional. Les interpretacions dels actors són esplèndides malgrat que, sobretot a l’inici, resulta una mica difícil deixar de veure Alberto San Juan per connectar amb el personatge que interpreta. El guió fa servir l’estratègia narrativa de l’autorrelat. L’entrevista que Balenciaga va concedir a la periodista de The Times Prudence Glynn és el detonant perquè el protagonista revisi la seva vida en primera persona. Es comença pel final, però facilita que el personatge miri al passat. És un recurs clàssic, però està ben utilitzat i dosificat. Construeix una estructura funcional que permet subratllar els episodis clau i definir millor l’evolució del protagonista. El treball resultant és d’una gran bellesa, formal i narrativa. A l’altura de l’exigència professional de Balenciaga. La sèrie és el biopic perfecte. Perquè més enllà de parlar del protagonista ens parla del món que l’envoltava i de la nostra pròpia història.