Sempre el mateix dia

Un dels grans èxits de Netflix d’aquesta temporada és One Day (Siempre el mismo día), l’adaptació de la popular novel·la de David Nicholls, de la qual ja se’n va fer una pel·lícula força decebedora el 2011 amb Anne Hathaway i Jim Sturgess com a protagonistes.

Per als espectadors que han llegit el llibre, l’experiència de veure la sèrie és radicalment diferent de la dels que desconeixen la història, sobretot per una raó indiscutible. El final és tan contundent i inoblidable que els que ja saben com acaba tenen clar cap on avança la trama i han integrat el desenllaç des del primer moment. Els que no, senzillament han d’abandonar-se indefensos a un fragment de la vida de dos personatges. One day comença el dia que es coneixen l’Emma i el Dexter a la festa de comiat de la Universitat, el 15 de juliol del 1988. Els capítols posteriors ens situaran sempre en el mateix dia dels anys consecutius i se’ns mostrarà en quin punt es troba la relació entre els dos protagonistes al llarg de catorze anys. És una història que ens parla de la vida, amb tot el que té de meravellosa, d’injusta, de bonica, de lletja, de generosa, de cruel, d’alegre, de trista, d’esperançadora, de decebedora, de previsible, d’insòlita, de gloriosa i de tràgica. I, curiosament, la producció ens aboca també a una certa dualitat. Per una banda, és recomanable perquè és una comèdia romàntica que juga bé els salts temporals i explica molt bé el que passa fora de camp. Aquest retrat evolutiu de la maduresa d’una parella és interessant, sap dosificar la tensió sexual (tant la resolta com la no resolta), retrata molt bé les sensacions que no són verbalitzades, dilata els patrons del gènere amb gràcia i construeix molt bé el suspens sobre l’ara sí, ara no, dels protagonistes. 

Però també és veritat que hi ha moments que et costa creure’t els personatges, que no t’arriba la intensitat del vincle i no acabes d’entendre gaire per què és tan fort. Dubtes de la química de la parella sobretot perquè no veus per quin motiu ella pot estimar aquell idiota. Lògicament, One day aposta per la fórmula dels pols oposats que s’atreuen, però ni així és creïble perquè l’espurna de connexió no hi és. La construcció dels estereotips és massa òbvia: noi ric tarambana i traumatitzat i noia pobra aplicada que malda per excel·lir des de la permanent autoexigència. I el destí representa la lluita per equilibrar (o no) la balança, en un exercici narratiu que massa vegades cau en el tòpic. També és obvi que la sèrie està molt més interessada i s’estima més el personatge masculí que el femení. Perquè, seguint la tradició literària patriarcal, fan molt més llaminera la previsible transformació psicològica d’ell (d’imbècil a heroi estimat) que el dur ascens de la noia treballadora i esforçada de sempre. I això comença a ser una mica llauna. 

Però, en tot cas, si goseu veure-la, que sigui només per entretenir-vos amb els designis inescrutables de l’amor. I si arribeu fins al final, tant si us agrada com si no, tindreu clar que, a la vida, una sèrie no és gaire important.