Hi ha una subtrama en un dels episodis de la segona temporada de la sèrie And just like that on la glamurosa escriptora Carrie Bradshaw es nega a utilitzar unes paraules concretes en la gravació d’un anunci per al seu podcast. Ha de publicitar uns supositoris vaginals per a la sequedat de la mucosa. I ella deixa molt clar que si la paraula supositori ja li sembla terrible, haver-la de pronunciar a la mateixa frase que la paraula vagina encara és més abominable. Part de la seva angoixa se centra en la seva incapacitat per explicar amb naturalitat que és un producte per a les “molèsties allà baix”. Ho deixa per impossible. “Not in my nature”, s’excusa ella. I no grava l’anunci. Considera que va arribar al límit de la seva tolerància anunciant un bolso vegà: “Els bolsos del meu armari encara no em parlen”. La seva incapacitat per pronunciar les paraules o trobar-ne unes altres de similars li suposa, fins i tot, perdre la feina. Una conseqüència que, tot sigui dit, no sembla pertorbar gaire la seva quotidianitat. I aquest personatge és el que escrivia sobre sexe en una sèrie on la modernitat radicava en un quartet d’amigues alliberades sexualment. Ara passen de la cinquantena i resulta que la ridícula Carrie Bradshaw no pot pronunciar vagina en un podcast perquè afecta la integritat de la seva elegància. “Ningú no parla així”, assegura. I fins i tot truca a la Miranda per saber com explicaria que té “molèsties allà baix” amb unes altres paraules. I la seva amiga, una advocada de prestigi, tampoc sap com respondre.
Mentrestant la resta de dones modernes de la sèrie viuran drames que les superen: la Charlotte es preocuparà per la panxeta que li ha aparegut després de la menopausa i se sentirà acomplexada. ¿De quina manera la sèrie farà que aquest personatge trobi el consol i l’autoestima? Posant-li una companya a la seva nova feina que tingui obesitat. And just like that, li passen tots els mals.
La sèrie continua sent absurda i carrinclona com la primera temporada. Dones que parlen de fer-se grans, però a qui han caricaturitzat com eternes adolescents desorientades. La suposada modernitat de la sèrie, com fa més de vint anys, segueix sustentant-se en expressar el desig sexual de les protagonistes. Però el més tràgic és que tots els personatges femenins se signifiquen a partir de la seva relació amb els homes, ja siguin marits, amants o passavolants. Són els homes els qui faciliten que elles construeixin la seva identitat i autoestima. Fins i tot, en el cas de la Carrie Bradshaw, sembla que el seu gran progrés emocional és aprendre a esperar i resignar-se, fent careta de pena mentre acaricia un gatet. La suposada reaparició de la Samantha no és més que un teatret fugaç aconseguit a cop de talonari. I el retorn de l’Aidan, la prova definitiva no només d’un estancament narratiu sinó d’uns plantejaments absolutament passats de moda.
