El retorn ridícul de Carrie Bradshaw

And just like that, la continuació de Sexo en Nueva York que va estrenar ahir HBO Max, és un despropòsit. I no per la carrinclonada capitalista de dones riques, ni per l’ego de Sarah Jessica Parker, que busca desesperada uns primers plans que li donin una profunditat interpretativa que no té. El gran error de And just like that és que no ha entès, en cap moment, què significa fer-se gran, especialment per a les dones. No és sorprenent si tenim en compte que les intencions innovadores de Sexo en Nueva York van ser molt efímeres. La sèrie va ser una de les pioneres a l’hora de representar l’alliberament sexual de les dones en una gran ciutat, sense sentiment de culpa -tot i que amb grans aspiracions de trobar el príncep blau-. Però el cert és que el discurs va envellir malament i, pocs anys després del seu final, revisitar els episodis provocava més vergonya aliena que divertiment. And just like that ha tornat la Carrie, la Miranda i la Charlotte als carrers de Manhattan per, presumptament, reivindicar les dones de cinquanta anys i els seus desitjos amb el mateix esperit que ho va fer fa un quart de segle. I el resultat és devastador. Ara s’entén que la Samantha hagi quedat marginada del grup, perquè era l’únic personatge que podia generar certes esperances d’envellir com cal. Les tres amigues han tornat pitjor del que van marxar: més bledes, més insegures, més frívoles i més superficials que mai. I també menys independents i amb menys sentit de l’humor. Els personatges de And just like that són senyores molt elegants amb una vulnerabilitat adolescent incomprensible. 

Vint-i-cinc anys després, aquelles amigues teòricament intel·ligents es mantenen amb solvència econòmica per gaudir de la vida privilegiada de Manhattan, amb unes famílies aparentment sanes i felices i una trajectòria professional prou exitosa. Eren d’esperar unes dones més sàvies, més fortes, més decidides, més valentes i amb unes idees més clares. Més enllà del catàleg vivent de moda luxosa, Carrie Bradshaw i les seves aliades no són més que una caricatura del que van representar. “Ja no som qui vam ser”, comenten un parell de vegades les protagonistes en el seu retorn. Però la frase només funciona pel que fa a guió, perquè el que veus és tan caduc com el record de Sexo en Nueva York.

And just like that és un lífting de la versió original fet en una mala clínica d’estètica. El guió només s’ha modernitzat afegint al relat unes quantes dones racialitzades i una mica d’Instagram, un podcast en comptes d’uns articles per a una revista de paper, els cotxes d’Uber en substitució dels taxis grocs, uns efluvis de la pandèmia, una classe d’esport telemàtica, una humorista no binària, unes dosis de temàtica queer, unes quantes mencions a la síndrome de la dona blanca salvadora, una referència a l’esperit Woke i un polsim de Black Lives Matter. Les protagonistes ni tan sols han evolucionat en el seu estilisme i continuen caminant amb les sabates impossibles de sempre. Si Sexo en Nueva York sempre va voler ser aspiracional, ara s’ha convertit en ridícula. Si hi ha una única raó per veure And just like that, que sigui només per comprovar que heu madurat amb molta més dignitat i saviesa que les protagonistes de la sèrie que vau mirar de joves.