Clara Sans: "Quina mandra el «busquem noia grassoneta per a no sé què»!"

BarcelonaClara Sans (Barcelona, 1996) està en plena fase d'assajos per a la reestrena de Cacophony, que torna a la Sala Beckett el 23 de gener i s'hi estarà fins al 25 de febrer. Entremig haurà d'assistir a la gala d'entrega dels premis Feroz, que l'han nominat al guardó a la millor actriu de repartiment d'una sèrie pel seu paper a Celeste, on interpreta la Dani, l'ajudant de Carmen Machi en la investigació d'Hisenda d'una estrella del pop llatí.

Reestreneu Cacophony a la Sala Beckett el 23 de gener després d'haver passat també per Madrid. Creus que el fet que parli de l'impacte de les xarxes socials ha propiciat que sigui tan ben acollida?

— És una obra que després de veure-la dona molt espai al debat. La gent es queda i fa moltes preguntes, i és un debat que no només dura la postfunció sinó que s'allarga uns dies. El boca-orella ha fet que la gent s'hi interessi. Som un repartiment jove, amb una directora, l'Anna Serrano, també jove, i crec que això ha portat també gent nova al teatre. Les converses intergeneracionals també han sigut molt interessants.

En el món dels actors sembla imperatiu tenir xarxes socials i ser molt actius. Com ho gestiones?

— Totalment. Tinc una mica d'addicció a les xarxes, soc una mica esclava de la meva generació. Les sento com un lloc on publico el que em ve de gust, sigui personal o professional, però sí que és veritat que en els últims anys m'he adonat que és més un portal professional on promocionar les coses que estic fent que no pas personal. Fa una mica de por: es generen uns discursos d'odi de la nit al dia basats en el no-res, en informacions que arriben a la gent i, de seguida, hi ha un corrent d'opinió que sembla que sigui l'únic que compta. Això és el que espanta. Crec que és perillós que no hi hagi opció de debat de tu a tu, que tot siguin converses o comentaris en una plataforma on tu pots amagar la teva identitat.

El fet que sigui una eina per mostrar la feina, fa que acabi sent un aparador on vendre's?

— Justament fa uns dies ho parlàvem amb unes amigues i dèiem que abans Instagram era una mena de diari per a nosaltres on penjàvem més textos o ens atrevíem a compartir coses més íntimes. A vegades ho trobo a faltar: publicar un text sobre com em sento o sobre què penso sobre alguna cosa. Era un diari visual que s'ha convertit en un cartell de promoció. Sembla que si no promociones la feina no ho veurà ningú, quan, en realitat, tampoc estàs arribant a tantes persones.

El 2024 no vas parar, amb sèries com Celeste i Mamen Mayo, a més del teatre. Ha sigut el teu any?

— Sí, ha sigut molt màgic. Vaig començar el 2024 sabent que tenia Cacophony i just havia fet el càsting de Celeste, però encara no sabia si tiraria endavant o no. Quan em van confirmar la sèrie, vaig pensar: "D'acord, tinc Cacophony i Celeste, però després què passarà?". Després va arribar Mamen Mayo, que també ha sigut una sèrie preciosa, i vam anar a Madrid amb l'obra de teatre. Ha sigut un any ple de feina en què he treballat amb unes actrius de somni.

A Celeste has treballat amb Carmen Machi, que has dit en alguna ocasió que és la teva actriu preferida. És així?

— En tinc moltes, però dins del panorama espanyol sempre he admirat molt la Carmen Machi. És superlativa, pot fer-ho tot. Però l'admiro sobretot perquè jo de petita no vaig tenir referents d'actrius normals, per dir-ho d'alguna manera. Actrius que no tinguin el cos normatiu, tot i que aquesta expressió em fa una mica de mandra. De petita no tenia referents, però la Carmen sí que ho és ara.

Amb la sèrie has aconseguit la teva primera nominació als premis Feroz.

— Per a mi no era una nominació esperable, jo no hi veia opcions. Em fa la sensació d'haver marcat un penal.

Sempre es diu que els premis no importen, però fan il·lusió.

— Sí, jo aquesta nominació l'agafo amb tota la il·lusió perquè me la prenc com el tancament d'un any molt rodó a escala professional. La Carmen Machi em va trucar i em va dir: "Estimada, això és que t'estan veient". Per a mi és una mica això, que la indústria m'ha vist. Rebre reconeixement és molt bonic.

Amb Cardo, sèrie produïda per Javi Calvo i Javi Ambrossi, ja vas començar a cridar l'atenció.

— Era el meu primer projecte, no havia treballat abans. Tot el que estic fent ara és gràcies a Cardo, perquè va ser una sèrie molt abraçada dins de la indústria i la crítica. Però jo no sabia què passaria després. Pensava "potser fas Cardo i ja no fas res més". Aquesta professió és així.

Després de Cardo vas decidir traslladar-te a Madrid. Vas trobar molta diferència pel que fa a la indústria?

— Hi ha canvi, sí! Vaig marxar a Madrid una mica per intuïció, però anava amb una mà davant i una altra al darrere. I a Madrid m'han sortit tots els projectes: el primer que em va sortir de teatre em va sortir allà; les sèries em surten totes allà encara que després alguna es rodi a Barcelona. El cinema català està en un gran moment, però la ficció televisiva està una mica estancada. Abans TV3 produïa més i ara totes les ficcions es mouen des de Madrid.

Tant Cardo, com Celeste i Mamen Mayo són sèries protagonitzades per dones, que potser això fa uns anys no hagués estat així.

— I, de fet, totes tres tenen direccions femenines. Crec que he començat a treballar quan han arribat les dones a la direcció. Hi ha alguna cosa de la imatge de la dona que s'ha començat a ampliar perquè, esclar, quan tu canvies el prisma de qui està explicant la història s'amplia la possibilitat que hi hagi altres dones davant de la pantalla. Quan només hi ha un prisma –no dic que sigui ni pitjor ni dolent–, només hi ha una visió. Quan hi reflexiono m'adono que sempre he treballat amb dones.

Creus que aquesta diversitat de la qual es parla últimament és real?

— Crec que sí que està passant, però encara no hi ha gaires protagonistes amb cossos diversos, almenys en la meva franja d'edat. Crec que en el cas de dones més grans ja s'ha assumit que els cossos canvien i que ja no és el cos ideal que tots tenim al cap. Però penso que, sobretot, també han de canviar darrere de la pantalla: els equips i les cúpules directives també han de ser més diversos, i no només en qüestions de cossos. Al final, els que decideixen sempre són homes blancs, cis i heteros i no estaria malament que altres persones ocupessin llocs de poder. No estic dient que els homes no han de fer cine, ni de bon tros. Admiro a moltíssims directors, i si us plau, que em truquin per treballar, però sí que crec que a la part de producció executiva calen més dones que tinguin un altre punt de vista i facin les coses diferents, o almenys que tinguin la mirada més oberta. Jo vull veure protagonistes grasses o negres.

I que el seu conflicte no sigui que són grasses.

— Exacte! Entenc que la societat per fer el primer pas d'acceptar aquesta mena de protagonistes necessita la trama d'això, però ja n'hi ha prou.

Creus que aquesta etapa ja l'hem superat?

— Crec que sí. De fet, estic molt contenta perquè aquest any en els projectes que he treballat la descripció dels meus personatges no tenia res a veure amb el físic o amb un conflicte amb el físic. O "se sent genial amb el seu cos malgrat que...". Com que "malgrat"? Jo no tinc cap mena de problema amb el meu cos, són altres els problemes que tinc.

T'has trobat amb descripcions de personatge d'aquesta mena?

Esclar! És que venim de "busquem noia grassoneta per a no sé què" o "busquem plus size". O "noia que ja no estigui acomplexada amb el seu cos". De veritat, pareu. Quina mandra. Jo, en la meva vida real, no tinc aquest complex, saps? A mi em passen els drames que li passen a qualsevol persona. El meu cos no està al centre del meu discurs tota l'estona. De fet, a vegades penso "no parlis més d'això, que ja no cal", però després m'adono que sí que cal. És una contradicció gran perquè no vull ser abanderada de res però, al mateix temps, m'hi veig en l'obligació. Per exemple, ara amb el vestit dels Feroz m'està costant molt trobar una marca que me'l deixi i no perquè no vulguin sinó perquè no tenen prou talles per entrar. M'he vist quasi obligada a fer-me el vestit a mida. Per a mi perfecte, serà un vestit per a tota la vida, però potser voldria anar vestida de Chanel. I en un Chanel no hi entro. En situacions així penso que potser haig d'aprofitar el meu altaveu per parlar d'aquestes coses. Amb 10 anys m'hauria agradat veure una actriu amb un cos que no fos com el de tothom i sentir que tenia l'oportunitat de dedicar-me a l'actuació. Em dedico a això perquè soc molt somiadora i creia que ho podria fer, però en realitat no tenia cap referència a la qual agafar-me. Si m'hagués cenyit al que veia a la pantalla, hauria dit "actriu no puc ser perquè no n'hi ha cap més com jo".