¿Es pot ser responsable penal del suïcidi d'una altra persona?

L'any 2015, l'estat de Massachusetts va portar a judici Michelle Carter, una jove de 17 anys, per l'homicidi involuntari del seu xicot, Conrad Roy. El noi, de 18 anys, s'havia tret la vida intoxicant-se amb monòxid de carboni a dins de la seva furgoneta. La Michelle no hi era, presencialment, però va estar en contacte amb ell per telèfon, via trucades i missatges, durant les hores anteriors al suïcidi i fins al seu últim alè. En un moment donat, espantat per l'efecte del gas, el Conrad va sortir del vehicle. Segons ella mateixa hauria explicat a una amiga, la Michelle, en lloc de celebrar que el seu xicot estronqués l'intent de suïcidi, va etzibar-li un "torna't a fotre a dins del cotxe!" El Conrad ja no en va tornar a sortir.

¿Es pot ser responsable penal del suïcidi d'una altra persona? El jutge va considerar aquesta frase de la noia com la causa de la mort del jove i la va declarar culpable. Als Estats Units, el cas va aixecar tanta polseguera mediàtica com legal i ja ha inspirat un parell de sèries. La primera, Te quiero, muérete (2019) d'Erin Lee Carr, és un documental en dues entregues que ressegueix el procés judicial i tots els debats que va suscitar. I a Starzplay s'acaba d'estrenar The girl from Plainville, una ficció en vuit episodis creada per Liz Hannah i Patrick Macmanus a partir d'un reportatge per a Esquire del periodista Jesse Barron, que també apareix a la docusèrie oferint el seu testimoni ple de matisos.

Els arquetips femenins

El "cas del suïcidi per missatges de text" va convertir la Michelle en una de les persones més odiades dels Estats Units. Com comenten a Te quiero, muérete, la noia encarnava a primera vista dos arquetips femenins negatius que molta gent no dubta en comprar: la femme fatale manipuladora capaç de portar a la perdició l'home que l'estima, i l'adolescent amb el cap ple de pardals obsessionada amb rebre atenció a les xares socials. Un mèrit tant de la docusèrie com de la ficció és com es distancien d'aquesta primera lectura per acabar dibuixant un escenari molt més complex, sense pretendre justificar la postura de la Michelle. Les dues propostes es posicionen en la millor línia dels true crimes que aprofundeixen més enllà dels titulars periodístics en calent i de les sentències judicials. Darrere d'aquesta noia empenyent el seu xicot a la mort, hi ha dos adolescents amb les seves respectives històries de malalties mentals, amb pressions o absències del món adult, medicació probablement poc encertada, fantasies extremes d'amor i de mort i un excés d'immaduresa.

Lluny de limitar-se a dramatitzar el cas segons una versió dels fets, The girl from Plainville aprofita la ficció per endinsar-nos en l'univers refotudament complicat de les ments dels dos joves. De fet, la sèrie esborra de forma intencionada les fronteres entre els fets i una experiència de realitat de vegades més fantasiosa, sobretot pel que fa a la Michelle, interpretada per Elle Fanning. I en lloc de relativitzar la solidesa d'un vincle, el de la Michelle i el Conrad, més virtual que físic, la sèrie visualitza fins a quin punt dos adolescents amb problemes per socialitzar-se es poden trobar units a través d'una comunicació constant via missatges. L'últim episodi, el que se centra en les últimes hores de vida de Conrad Roy i en el suïcidi resulta tan delicat com devastador. També és l'únic moment en què l'especulació al voltant d'un altre punt de vista de la Michelle respecte a la mort del noi resulta més sobrera. Tot i així, The girl from Plainville es clou com una mostra de ficció especialment sensible amb la vulnerabilitat psicològica dels joves d'avui en dia.