Qui pot defensar uns imputats per pederàstia?

Entre el 1994 i el 1997, al Tribunal Regional de Magúncia va tenir lloc el procés judicial al voltant del cas més greu de presumptes abusos a menors que mai s'havia denunciat a Alemanya. 25 persones de la localitat de Worms estaven acusades de formar part d'una xarxa de pornografia infantil. El detonant va ser un procediment de divorci on la dona va esgrimir que el marit havia abusat dels dos fills comuns. A partir d'aquí es va iniciar una espiral d'acusacions que implicaven les famílies mútues i altres persones de la zona. El clima a Worms no va tardar a enrarir-se: moltes criatures van ser separades de les seves famílies, i els acusats van passar mesos en presó preventiva sense cap prova que els impliqués fins al punt que l'àvia dels dos menors abans esmentats va morir entre reixes. Els judicis a Magúncia, tanmateix, van acabar amb l'absolució de totes les persones acusades. El cas de Worms es considera ara com un exemple sobre com no s'han d'abordar els testimonis de menors en aquests casos. Les investigacions posteriors van fer palès fins a quin punt es pot induir els infants que testifiquin en cert sentit sense que ells siguin conscients d'estar mentint.

L'advocat i escriptor Ferdinand von Schirach s'ha inspirat en els judicis de Worms per a la primera sèrie original que firma, L'acusació, dirigida per Daniel Prochaska per al canal alemany RTL+. Von Schirach ha adquirit força popularitat gràcies als seus llibres sobre casos judicials, com Crims i Culpa (editats per Empúries), narrats a partir de les experiències pròpies i des d'una suposada voluntat de fer reflexionar el lector sobre les difuses fronteres entre la moral i la justícia, entre allò que podem considerar incorrecte i allò que és veritablement un crim. Els judicis de Worms, amb tot el que van suposar d'acusació brutalment injusta per a un grapat de persones en pro de protegir uns infants, resulten un material molt del gust de Von Schirach. En un dels episodis de la sèrie es desplega una llarga conversa sobre les diferències entre l'acusació moral a priori i el judici legal a posteriori, que s'atendria a criteris més "objectius". Un territori complicat i espinós que podria haver generat una ficció apassionant i agosarada. Però L'acusació resulta molt més convencional i tramposa del que pretén, com per cert ja passava amb alguns relats de Crims.

Von Schirach presenta un cas complex des del simplisme de les sèries procedimentals. L'advocat defensor protagonista, Schlesinger (Peter Kurth), respon a l'arquetip tan eficaç com desgastat de l'home solitari d'aparença desastrosa però imbatible en la seva feina. L'acompanya un personatge femení, l'Azra (Narges Rashidi), que és pura fantasia masculina: una dona atractiva i misteriosa, capaç de deixar fora de combat qualsevol homenot que l'abordi, i amb contactes al submon criminal. Més enllà de les llicències pròpies d'una ficció, Von Schirach dibuixa els antagonistes de la sèrie, el fiscal i la principal acusadora, com meres caricatures, personatges que ja d'entrada veus que no estaran al cantó de la Veritat. L'acusació, a més, tarda a endinsar-se en els judicis en si, i els resol de manera precipitada. Fins a l'últim episodi no apareix l'experta que planteja la qüestió realment pertinent al voltant de les problemàtiques que envolten les declaracions d'infants en els casos d'abusos sobre els quals no hi ha cap altra prova. Fins aleshores hem d'aguantar un protagonista que va donant lliçons morals sobre com és d'important per a la veritable justícia no creure't en el dret d'anar donant lliçons morals.