'Poquita fe', o com riure't de la teva vida avorrida

BarcelonaLes misèries del dia a dia de les persones anònimes, en principi, no semblen un gran material per a una sèrie, però Pepón Montero i Juan Maidagán, guionistes de Camera café, intenten capgirar aquesta afirmació amb Poquita fe, nova comèdia de Movistar+. La sèrie, especialment indicada per a aquells a qui els agraden les ficcions curtes –els capítols duren 15 minuts–, és un retrat de la vida terriblement anodina del Jose Ramón i la Berta, una parella que semblen basar la seva existència en la dita popular "Qui dia passa any empeny".

Poquita fe arriba aquest dimarts a la plataforma amb la seva primera temporada completa: són dotze episodis, un per cada mes de l'any, que no superen el quart d'hora. Càpsules concentrades d'avorriment vital; de nits davant la tele devorant menjant xinès per emportar; de familiars desesperants i plans que es torcen, però també de moments surrealistes. Raúl Cimas, sorgit de la factoria de La hora chanante, dona vida al protagonista de la sèrie, un vigilant de seguretat sense gaires aspiracions ni esma. La seva parella, la Berta, interpretada per Esperanza Pedreño (Camera café), treballa en una llar d'infants i tampoc és la persona més energètica del món. Abans de començar a treballar tenint cura de nens li agradaven molt, ara només els tolera.

Filmada com si fos un fals documental, tots dos expliquen a càmera les seves desgràcies quotidianes, que són salpebrades per comentaris dels seus familiars i amics. Així, el contrapunt a les històries dels protagonistes el donen els pares i la germana de la Berta –una mare amb poc tacte, un pare que passa de tot i una germana desinhibida i poc considerada–, la mare pseudohippy del Jose Ramón, un veí penques i una amiga que intenta viure la vida al màxim.

Qualsevol vida és interessant?

Pepón Montero i Juan Maidagán expliquen que la idea de la sèrie es va anar gestant a poc a poc, arran d'escoltar anècdotes de familiars, amics i coneguts, relats que ells anomenen "històries mínimes". "La idea va anar agafant forma: observar amb lupa la vida diària d'un personatge. Amb la filosofia de «Tot acaba sent interessant si ho mires molt». I vam triar la Berta i el Jose Ramón, una parella amb poques ambicions, poques passions, amb «poqueta fe» en la vida", argumenten els creadors.

A partir d'aquí, van decidir recopilar l'any dels protagonistes mes a mes, ajuntant moments que podrien semblar insignificants, però que acaben per no ser-ho. "Són aquells moments dels quals es queixava Blade runner, aquells que «es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja»", assenyalen Montero i Maidagán.

Els dos creadors expliquen que una de les grans dificultats de la idea de la sèrie era trobar un format prou atractiu per enganxar els espectadors. En el procés es van adonar que la millor opció era un metratge curt i una proposta humil, "com la mateixa història". "Ens hem adonat que fer una cosa simple és molt laboriós. Ha estat enganyós des del principi, des del guió fins al muntatge. Actors, hi ha gairebé cent personatges, que venien, apareixien en quatre o cinc seqüències i no tornaven a sortir més. Però és que moltes seqüències no duren més de deu segons. Localitzacions a les quals entràvem i de les quals, a la mitja hora, sortíem. Tirs de càmera que només utilitzàvem per a una frase... Tot això suposa que cada capítol el componen un munt de peces que cal armar", reconeixen.

Tot i que les sèries de capítols curts no són majoritàries, en els darrers anys han sorgit propostes que van en la mateixa línia de Poquita fe com ara State of the union, comèdia de Nick Hornby que en cada temporada se centra en els problemes d'una parella diferent.